Sincerament: els 11 drets amenaçats per l'independentisme

També sembla sentenciat que el catalanisme plural –nodrit de nacionalistes autonomistes o sobiranistes, de federalistes, fins i tot de regionalistes– vol ser laminat per una única versió popular: l’independentisme. En el decantament, la metamorfosi d’aquell nacionalisme autonomisme, per una raó evident: com que la Generalitat és seva per a mantenir-la, calia apuntar-se a la fase radical de polarització: oferint la seva versió pròpia antídot a les dels Comuns, en el ressò social i la CUP, en l’espai nacional. Mai més sortir de la Generalitat i del Parlament –amb helicòpter–. Hem hagut de fer purgar retallades però prometem el cel de la República Catalana.

Per als qui persistim en el catalanisme social, federal, inclusiu –i tants adjectius com calguin– aquella metamorfosi, sumant-se als preexistents, suposa una amenaça múltiple a un seguit de drets que pensàvem sòlidament adquirits.

Primer. En el pla simbòlic: el dret a la senyera arraconada per l’estelada.

Segon. En el pla psicològic: el dret als objectius possibles, arraconats pels guiats per la retòrica del «tot està per fer i tot és possible», d’un elemental Martí i Pol, negligint la poesia civil d’Espriu: «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg – i mira de comprendre i estimar les raons i parles diverses dels teus fills– tant dins de Catalunya com dins d’Espanya i Europa.

Tercer. En el pla social: el dret a la unitat civil interna catalana, particularment a les àrees metropolitanes costaneres; bandejades per la concepció del «només catalans» i amb «hispanofòbia», tant de rural i de classes mitjanes i altes. Posant en primer pla els arrelats sentiments de pertinença arraconen la consciència d’ús i contribució als serveis públics, a la seguretat i proteccions socials; responsabilitat de dècades transferida a la Generalitat i, al seu nivell, als Ajuntaments (orfes de l’aportació a les llars d’infants després de retallades no revertides encara).

Quart. En el pla nacional: el dret al reconeixement a la nació de nacions (a Catalunya, a Espanya, a Europa), al politeisme d’identitats; arraconat pel monoteisme identitari que porta implícit que la nació és igual que l’Estat.

Cinquè. En el pla econòmic: el dret a l’articulació amb el mercat espanyol, que representa el 40% de les exportacions catalanes, fent possible el superàvit comercial. El dret a l’orgull perdut d’ubicar seus d’empreses de l’Ibex, les de CaixaBank i del Banc de Sabadell –a la fi un poder financer d’arrel catalana, res d’envejar a l’històric basc...–.

Sisè. En el pla lingüístic: el dret l’estabilitat de la unitat amb valencians i illencs; arraconat per un independentisme exclusivament de Catalunya que atia els anticossos antivalencianistes, particularment. Que per això Raimon diu que no és d’eixe món de la secessió.

Setè. En el pla de l’autogovern: l’imprescindible dret als pressupostos transversals i a la millora de competències exclusives i finançament ordinal i suficient; objectius bandejats per la dèria independentista que impedeix els pactes al Parlament i al Congrés –en les condicions de les investidures presidencials–. Dins del procés seguim amb els pressupostos de la Generalitat de 2017, i aprovats a canvi de cedir a la CUP fer l’1-O.

Vuitè. En el pla espanyol i europeu: el dret a la participació efectiva en la formació de les respectives voluntats polítiques generals; arraconades per la caricaturització d’Espanya, enemiga i d’Europa, còmplice obligada...

Novè. En el pla jurídic: l’irrenunciable dret a la seguretat i la igualtat davant la llei, a la separació de poders; arraconaments del 6 i 7 de setembre de 2017: prescindint de la majoria qualificada de 2/3; model de preeminència de l’executiu en aquella Transitorietat «simbòlica».

Desè. En el pla electoral: dret a les eleccions al Parlament per a resoldre crisis de govern; eleccions pluripartidistes devaluades pel tòtem del referèndum d’autodeterminació, que més que comptar-nos ens acabaria de migpartir-nos... El dret a referendar un acord, mai una divisió. I, si us plau, compteu bé el sobiranisme (fins i tot incloent-hi els Comuns): en cap elecció, cap ha superat el 60% (res del 80).

Onzè. En l’espai públic i de mobilitat: els carrers i places, carreteres, autopistes i aeroports són de tothom; quin sectarisme el d’«els carrers sempre seran nostres»; quina frivolitat insolidària els bloqueigs arbitraris. Una vigilància permanent de furgons dels Mossos hauria de protegir els punts habituals d’impunitat dels CDR, especialment a l’Aldea i la Jonquera.

En aquell crit de «els carrers seran sempre nostres» potser es concentra la superba apropiació per l’independentisme de tots els àmbits esmentats: simbòlic, psicològic, social, nacional, econòmic, lingüístic, d’autogovern, espanyol i europeu, jurídic, electoral, d’espais compartits.

De cara al 10-N

La descripció de drets amenaçats expressa el programa bàsic: en positiu, propositiu del catalanisme social, federal, inclusiu. Programa, que com els seus antagònics dins el tronc comú catalanista es posa a prova aquest transcendentalíssim 10-N.

També en contrast amb el qui es freguen les mans com a «partits d’ordre» sectàriament anticatalanistes (els del 155 a pinyó fix: el PP de la mare dels ous del recurs contra l’Estatut de 2006; els de Cs nascuts com a reactiu al Procés i collint els abstencionistes diferencials; Vox, esqueix xenòfob i que ja ha reclamat l’estat d’excepció a Catalunya).

El 10-N hem de sortir reforçats el catalanisme social, federal, inclusiu–versió PSC: per tal d’obrir un horitzó d’esperança; de toc d’alerta que emmeni a rectificació del vell nacionalisme autonomista (emmirallant-se en el PNB); que decanti definitivament al pragmatisme ERC– que alguna vegada potser farà el pas.

Després del desbordament vandàlic a les immenses mobilitzacions legítimes a favor dels polítics presos desmesuradament sentenciats, després de la desprotecció política dels Mossos del conseller Buch dins la mateixa Generalitat, els qui hem centrat la resposta en la coordinació policial, i en la conjunció de fermesa, proporcionalitat i unitat som la solució –fins i tot de mal menor... No amenacem cap dret dels catalans –i espanyols i europeus– persuadits dels ponts de diàleg entre raons i parles diverses.