Bullangues

Perduts en la boira de la història, certs esdeveniments recuperen actualitat quan es recorden situacions similars.

Per a qui no ho recordi, es deien bullangues les revoltes i avalots que van tenir lloc a la primera meitat del segle XIX a Catalunya. Enmig de la confusió política per la successió del regne d’Espanya que van representar les guerres carlines, es van produir diferents fets violents. Iniciades a Reus (1836) i molt probablement atiades pels burgesos propietaris de fàbriques i magatzems que volien distreure les ires del poble lluny d’ells mateixos i cap a altres objectius. Els mateixos industrials que van facilitar als revoltats l’accés a substàncies inflamables, principalment oli de trementina, amb què fabricar artefactes incendiaris, predecessors del que després es va conèixer com a còctel Molotov.

D’aquella època és també el nom de «patuleia» assignat als grups d’activistes o proletaris que formaven part dels escamots que protagonitzaven les revoltes.

Les bullangues acompanyaven la crema de convents, abatre monuments del rei, l’assassinat de monjos i frares i fins i tot del governador militar.

No admet comparança amb el que tant preocupa dels aldarulls de la passada setmana a Barcelona i altres ciutats. Ni el tractament periodístic que se l’ha volgut donar, amb antecedents com el que va passar a Can Vinyes, a Gamonal (Burgos) o més recentment a Múrcia pel traçat de l’AVE.

El contrast és amb les repetides i multitudinàries manifestacions dels darrers anys a Catalunya, amb milions de persones al carrer absolutament pacífiques i que no deixen ni un paper a terra quan acaben.

Amb totes les reserves per les motivacions, el que s’ha experimentat arreu és que sense presència de forces d’ordre pùblic no hi ha aldarulls. No policia, no violència. Això només confirma que la policia té el monopoli de la violència. Sense voler simplificar una situació notablement complexa ni justificar a ningú, la violència és del tot rebutjable. Tota la violència, àdhuc la dita legítima.

En la dinàmica dels comportaments també resulta evident que no son igual per a tots els que intervenen, ni els manifestants ni els diferents cossos policials. De la d’aquests darrers cal recordar la síndrome de Sherwood, definit fa una dècada per un alt comandament dels Mossos d’Esquadra, com a estratègia de provocació. Que ens trobem al mig d’una campanya electoral incrementa la confusió i també els erràtics comportaments dels polítics al poder.

Per sobre queda la qüestió sense resoldre de la situació precària de l’estat espanyol, les cinquenes eleccions en quatre anys sense govern efectiu, el monstruós deute públic, el desballestament del sistema de pensions, el retrocés en les llibertats i els drets, els intents de recentralització i la crisi constitucional que, també, inclou la figura del cap de l’estat.

Que el problema sembli que sigui Catalunya no és més la constatació que de fa tres-cents anys encara serveix d’excusa per tapar la podridura de la crosta estatal.