Sobre manifiestos

Ens diu el diccionari que un manifest significa –obro cometes– un «escrit en què es fa pública declaració de doctrines, propòsits o programes».. Subratllo «propòsits» perquè manifest també pot significar una «exposició del Santíssim Sagrament a l’adoració dels fidels» i alguns poden pensar, per tant, que els manifestos van a missa.

Deixem el diccionari, l’academicisme, els tecnicismes i fer el gallet. Per a mi, un manifest és una declaració consensuada d’un col·lectiu, no d’una persona. Jo, com Àngel, puc opinar sobretot i ser més o menys rotund i clar. Això seria una declaració. Però si en comptes d’Àngel, opina un col·lectiu amb diverses persones i sensibilitats, és obvi que hauran de consensuar el que diuen.

I si en comptes de diverses persones, són més d’un centenar d’organismes, doncs encara és més obvi que ha d’englobar totes les sensibilitats i reflectir la diversitat d’aquesta comunitat. Però com tot en aquest món, per a gustos, colors i per molt consens que hi hagi, també hi haurà crítiques i queixes. Què hi farem, així és la vida.

La junta directiva de la CET ha aprovat un manifest sobre els fets que succeeixen a Catalunya en aquests últims temps perquè creiem que la societat civil ha de mullar-se. Creiem que la ciutadania no és un ésser passiu que ha de conformar-se a ser un convidat de pedra, el sac de tots els cops o la cartera que acaba pagant la festa d’alguns. Per aprovar aquest manifest, paràgraf per paràgraf, ja es va tenir en compte la diversitat que representem i intentem buscar els punts d’acord: a ningú, vam pensar fermament, li agraden els cops; el diàleg és una sortida millor que la violència i tots volem una societat més justa, més pròspera, més equilibrada i més conscienciada. Vaja, suposo. No m’ha sorprès que el manifest, titulat «La CET fa una crida a desescalar la tensió» hagi suscitat moltíssimes reaccions. És un tema tan candent que molts temen posicionar-se, s’autocensuren per no tindre embolics. He de dir, com Àngel, que agraeixo que la majoria de respostes hagin estat positives. Al cap ia la fi, reclamem seny i altura de mires per reconduir una situació a la qual mai s’hauria d’haver arribat i això, no és difícil de compartir. Als que no els hi ha agradat, –que també estan en el seu dret- els dic, humilment que proposessin alguna cosa com ha fet la Coordinadora que presideixo. Els manifestos, com les crítiques, no van a missa. També m’agradaria –i aquesta és declaració fa seva el manifest de la CET– que tota aquesta energia desfermada per forjar una república es posés al servei de la lluita social, amb república o sense. I és que fronts per lluitar amb totes les nostres forces n’hi ha molts, com poden confirmar, tristament, les famílies dels 4.500 dependents morts sense que mai els arribés la tan promesa ajuda.

Finalitzo dient que també m’agradaria que s’acabés ja amb tanta por a dir les coses pel seu nom, a prendre partit, a mostrar un posicionament. L’autocensura només condueix a la mediocritat per falta d’aire fresc en les idees, però això ja mereix un altre article.