En l’època de Bizanci jo acostumava a criticar que teníem una ciutat amb hiverns tristos i poc dinàmics. No em referia a que Montilla s’hagués mudat a Tarragona. Les meves crítiques anaven destinades a la gestió cultural. Hi havia qui em deia que estava equivocat, que era jo qui no movia el cul, que d’oferta n’hi havia. No era el primer amic que em deia que era un criticaire, així que m’ho vaig començar a rumiar. Criticador jo? Ha! Llavors vaig fer un llistat dels actes culturals de Tarragona i vaig quedar parat. No es que em quedés sense feina, sinó que es podia anar d’exposició a concert i de concert a representació teatral creuant la Península d’escenari en escenari. El karma, que no és un model de cotxe, ha fet que algú hagi pensat en mi per moderar col·loquis al Teatre de Tarragona. No em refereixo a les converses sobre el Procés que es fan al bar, sinó a la xerrada amb els actors de després de l’obra. La meva panxa i jo ens encarreguem de conduir el debat entre espectadors i actors, una mena de La Clave, on jo faig de José Luis Balbín. La propera obra m’enduré la pipa. Aquest ha estat un referent antic, però, què voleu? Si poso la tele i només hi surt Franco! Sort que som un país «supermegademocràtic de la muerte».
Pobres d’esperit, pobres de butxaca, tristos, malastrucs, deprimits, pre-suicidats... apreneu del meu error, agafeu el programa de la temporada de Teatre i aneu-hi. No només perquè l’Ajuntament faci caixa, és perquè coneixereu a un paio collonut: jo. Riureu tant com quan el Buch diu que tot ha anat bé. Per cert, Miquel, encara no has fotut fora a aquests agents que posen el genoll al cap, la porra al coll o destrossen una terrassa? Què? Ah, que quan dius que tot va bé estàs fent teatre. Cony, vine al Tarragona, que farem un col·loqui.