La multa

Després de passar el dia per l’Eixample de Barcelona fent encàrrecs i deixant la moto a la porta d’on anava, vaig tornar a Tarragona per assistir a una reunió del col·legi de Periodistes.

No sabia on deixar la moto. Aquella filera de la Rambla Vella estava més plena que la bústia de suggeriments del PSC, i aquell túnel de la plaça Verdaguer semblava la llista de baixes de Ciutadans.

Tenia dues opcions: empassar-me-la o deixar-la a la vorera. Què voleu que us digui, m’agraden els «montaditos», però els de 300 quilos de ferro se m’indigesten. Al cap d’una estona, la Urbana em trucava molt amablement per dir-me que tenia la moto mal estacionada. Vaig donar les gràcies, i en baixar em vaig trobar una carta d’amor de 200 euros.

Per què collons m’havien trucat doncs? Vaig pagar religiosament. El juny vaig deixar la moto en un altre lloc, una vorera de 30 metres d’amplada on es veu que molestava el pas d’un tràiler de deu eixos carregat de nadons que havien de passar just per allà. Vaig presentar al·legacions i s’han netejat el cul amb el meu paper. Per l’anvers i pel revers. Això sí, l’oficina de recursos està a un carrer que li ve al pèl: el carrer Assalt.

Senyors, no estem a Nova York, ni a Berlín, ni a París, urbs de primera divisió amb serveis i salaris que dupliquen els de Tarragona. A Nova York pots pagar 250 dollars per una multa de trànsit. Hi ha una dita que diu que els Guàrdies Urbans només serveixen per posar multes. Mentida! La policia municipal, de proximitat, és més nostra que les altres, i tant o més eficient. Però, fills meus, no vull finançar les obres de l’amfiteatre, per això, truqueu a l’Amancio Ortega, también tiene moto.