Ja sabeu que estudio Dret. El món d’una persona de 58 anys en un entorn de gent de 18 és perquè l’analitzi l’Institut Nacional d’Estadística. Ja que tenen el morro d’accedir a les nostres dades sense permís i sense pagar-nos, ja posats, que entrin a les universitats per saber si estem al bar o al vàter. D’això us vull parlar, d’una experiència terrible. Recordeu Felipe González nu fumant en un veler? Doncs pitjor. Resulta que estava jo en una d’aquelles cabines on vas a fer les necessitats, però no les menors, sinó les majors... bé, estava cagant! I com que era un d’aquests lavabos moderns, es va tancar el llum. Es veu que hi ha un senyor que programa aquests dispositius i ha decidit -el fill de- que no t’has d’estar més de tres minuts i tretze segons fent la feina. Si trigues més, has de maniobrar a fosques, com un lladre a casa de l’Stevie Wonder. No voldria ser escatològic però si entres amb una motxilla, una caçadora, el mòbil i una llibreta, i no pots deixar res a terra perquè està mullat d’aigua de lavanda, les maniobres són perilloses. Doncs em trobava jo en aquesta versió de «Missió Impossible» quan vaig sentir la porta. Es va encendre el llum i mentre em vestia vaig sentir xiular a qui pixava. Què xiulava? Mirando al mar soñé? Con Altura? No, no... El Cara al Sol! Vaig obrir la porta per curiositat de saber quina mena de millennialpodia taral·lejar això, però havia marxat. En sortir, li vaig explicar el que m’havia passat a un jove company i va contestar: «sí, és terrible que hi hagi gent que encara recordi l’imbècil de Franco quan a qui haurien de venerar és a José Antonio i a la Falange» Usujuru! Per Deu i per Espanya, clar.