Tornem a començar

Estimats diocesans, fa uns anys, l’aleshores cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, va publicar una carta pastoral amb motiu de la clausura d’un Sínode que s’havia celebrat en aquella arxidiòcesi italiana. El títol era aquest: Ripartiamo da Dio. «Tornem a començar a partir de Déu.»

En el món d’avui ens movem enmig de nebuloses tan espesses que per orientar-nos hem de tornar al punt de partença, a les beceroles de la fe. L’Església que parla de solidaritat, de justícia i, fins i tot, de nacionalismes, és capaç avui de parlar de Déu?

En el Concili Provincial Tarraconense de 1995 es va demanar més d’un cop: «Ensenyeu-nos a pregar.» I no es deia amb un plany conservador, ben al revés. El punt de partença de la pregària és l’encontre amb Déu, altrament preguem a l’aire. S’hauria pogut dir: «Ensenyeu-nos a trobar Déu.»

El Concili Provincial, a l’inici del capítol segon, aprovà la proposta següent, considerada, a més, prioritària: «L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salvació. El Concili [...] insta cada fidel cristià a escoltar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant.»

Al Déu dels cristians no s’hi arriba simplement a través de discursos de filosofia. És ell qui s’acosta a la vida dels homes i es manifesta en la seva història. Al Cenacle, abans de la passió, l’apòstol Felip demana a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més» (Jn 14,8). I Jesús li respon: «Felip [...], qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9). El Déu revelat en Jesucrist s’amaga en Jesús.

A vegades discursegem massa sobre Déu i acabem «domesticant el misteri», com afirma el papa Francesc. I afegeix: «Quan algú té respostes a totes les preguntes [...] és possible que sigui un fals profeta, que fa servir la religió en benefici propi, al servei de les seves elucubracions psicològiques i mentals.

Déu ens supera infinitament, sempre és una sorpresa i no som nosaltres els que decidim en quina circumstància històrica trobar-lo, ja que no depèn de nosaltres determinar el temps i el lloc del trobament» (Gaudete et exsultate, 40-41). De fet, un déu que no causa sorpresa és una criatura més, no és Déu.

El moll de l’os de la fe cristiana és la resurrecció. És la gran sorpresa. En el Crist que sofreix hi ha algú que l’acompanya, que l’aguanta, que quan a la creu haurà lliurat l’últim alè, el ressuscita. El centurió tenia un cor net, la capacitat de sorprendre’s. Per això és capaç de creure: «És veritat, aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39).

Els cristians que tenim la missió de fer-lo conèixer, ens desfem en discursos. No ens adonem que l’ajudem a descobrir als germans quan, a l’hora de la veritat, li fem confiança, i com més plena, més.

La confiança que Jesús té amb el Pare del cel causa sorpresa i fa venir ganes de fer el mateix, crida a fer com ell.