Democràcia i diàleg

Reus és Catalunya. Catalunya és Espanya? La distribució i l’ordre dels resultats electorals generals del 10-N a la capital del Baix Camp és un calc de què ha passat al conjunt del país. Com a mínim en les quatre primeres posicions: ERC, PSC, JxCAT i En Comú Podem.

A partir d’aquest punt, amb diferents col·locacions i distància pel que fa a representació, apareixen VOX, PP Ciutadans i CUP. Aquest és tauler de joc polític reusenc i català que ha de conviure i inevitablement encaixar (trencar les cartes no sembla una alternativa sostenible) amb el mapa espanyol.

Davant hi tenim un PSOE salvant els mobles a qui el tret de convocar noves eleccions li ha sortit per la culata, un PP reviscolat, un Vox pletòric i desacomplexadament totalitari, unes Unidas Podemos resistint però a la baixa i un Ciutadans desintegrat a l’espera de l’acta de defunció. L’excés de discurs radical i el dèficit de diàleg han desembocat en un mar mort. El socialista Pedro Sánchez tindrà feina per assolir la presidència, per construir un govern i per definir un programa que serveixi per desllorigar el mal anomenat bloqueig. Potser seria més adequat parlat autobloqueig.

Revisem els retrets que se li han fet als quatre partits amb més representació a Catalunya d’arribar a acords de geometria variable en ajuntaments, diputacions i consells comarcals a la cerca d’estabilitats institucionals i de gestió. Òbviament també de quotes de poder. No cal ser excessivament innocents.

El pragmatisme democràtic és un ingredient imprescindible per assegurar uns fonaments que permetin discutir acords de canvi i de millora compartits. Les urnes a Reus i a Catalunya han deixat tres missatges clars: la demanda del dret a decidir està ben viva, hi ha una majoria progressista d’esquerres i Catalunya vol i pot ser part de la solució del conflicte amb Espanya.

La pilota és a la taulada del partit que ha guanyat les eleccions espanyoles. La suma dels relats radicals embolicats amb la bandera de «constitucionalistes» del PP, Ciutadans i PSOE (aquest últim amb llums i ombres) ha beneficiat a l’extrema dreta de Vox. Espero que el senyor Sánchez hagi après la lliçó pel que hi ha en joc no són només les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya sinó també el mateix projecte de l’Espanya del segle XXI.

La dreta moderada ha claudicat davant la més extremista i la centralitat ha saltat pels aires. L’esquerra tradicionalment hegemònica s’ha disparat un tret al peu i l’esquerra renovadora ha patit un atac de personalisme. Si davant d’aquest panorama el senyor Sánchez no fa una lectura atenta dels resultats electorals, la immensa majoria de demòcrates catalans i també els espanyols no podrem dormir tranquils.