Em sento com un nen. No, encara no em pixo al llit, és perquè cada dia recordo més els anys seixanta. Eren temps de toros, de Franco, de caça, de «Soberano es cosa de Hombres», de cavalls, de les dones a fregar, de trens lents i de marxes militars. Ah! Ahir, veient com es talla l’AP-7 també vaig recordar la «Marcha Verde». Crec que Doc i Martin han entrat a la Dirección General de Seguridad i estan endarrerint el rellotge de la Puerta del Sol. Per exemple, ja sabeu que en aquest diari acostumo a parlar de cotxes. Una amiga m’ha dit que volia comprar-ne un. Pensava que em demanava consell, però no, ha tret el mòbil i m’ha ensenyat una foto del vehicle desitjat. Ja m’ho conec això, acostuma a ser un Nissan Juke o un Toyota RAV4 vermell del qual estan enamorats... però no, era un Seat 850 del 1970. Em va sortir un somriure a la cara, però vaig pensar que ja no falta res per anar a la URV amb una bossa d’OMO, l’Enciclopèdia Àlvarez i els Cuadernos Rubio. Aviat es prohibiran els mòbils, els ordinadors i, fins i tot, els bolígrafs -enginy del dimoni- i haurem d’escriure amb ploma i tinter. Fa 53 anys que vaig entrar a un col·legi electoral. A la porta hi havia dos grisos i un president de mesa que, sense anar a la Ruleta de la Suerte, havia comprat dues vocals. Diumenge estava davant una mesa exactament igual. De res ha servit Internet, els certificats d’autenticitat, el DNI electrònic, el SSL o el TTL. A la Xina demanes un crèdit des del mòbil «per la cara», però aquí has de portar un sobre lacrat, com el 1678. Estic esperant que Locomotoro Teloafino assumeixi la culpabilitat dels 50 escons del Capitán Tan a Las Cortes.