Articles d'opinió

La meva àvia, abuelita Pilar, em deia que jo hagués hagut de ser periodista. Ja ho vaig intentar el curs acadèmic 1993-1994, a la Pompeu Fabra quan va oferir per primera vegada la titulació de llicenciat amb Periodisme, sempre que acreditessis com a mínim una Diplomatura (jo soc arquitecte tècnic en execució d’obres, des de l’any 1972). El meu objectiu no el vaig aconseguir.

Les meves primeres referències periodístiques van ser al Semanario Reus, quan tenia els setze anys, fent entrevistes als actors Maria Asquerino i Don Jaime de Mora de Aragón, al tenista Andrés Gimeno (jugava a Roda de Berà), entre altres col·laboracions. Ja als meus 20 anys començo a col·laborar amb el Diario Español, estem ja als anys 70, sent els darrers anys com a director del periodista Domingo Medrano.

Col·laboració amb aquest diari fins a l’any 2006-2007, que apareix el gratuït Més Tarragona, Reus, Costa Daurada.

L’any 1977 sortia el número 1 d’El Butlletí, revista del Colegio Oficial de Aparejadores y Arquitectos Técnicos de la Provincia de Tarragona, que tenia 36 pàgines, que jo coordinava i de la qual vaig ser director des del número 2 fins al número 15, segon semestre de 1980.

Després de les revistes col·legials successives Escaire i Àbac, el maig de 1993 apareix el primer número de l’actual revista TAG, que és quadrimestral i ja anem pel número 83. Al TAG he escrit sobre el Modernisme de Tarragona i de Reus, ara estic descrivint la Ruta Jujoliana a les comarques del Camp de Tarragona i al Baix Penedès, a més de parlar monogràficament dels arquitectes Josep Maria Pujol de Barberà i Pere Caselles Tarrats, tarragoní i reusenc, respectivament, coincidint amb les exposicions que va haver-hi l’any 2018 i 2019.

A Diari Més porto escrits gairebé uns 200 articles, sobre la cultura, en general, i el modernisme, en particular; la política; el corredor del Mediterrani; la Formació Professional; la Rambla Nova; la Savinosa; el turisme; el trànsit; el Nàstic; l’energia, la Universitat Laboral/CET; la pagesia i el vi; etcètera

Quan escrius un article d’opinió, a diferència d’una entrevista, un reportatge, una crònica, tot té una altre volada, ja que qui signa opina, és totalment subjectiu.

Ara que tothom parla de les xarxes socials, siguin del tipus que siguin, ara i aquí vull fer esment als diaris digitals als quals auguro llarga vida, a igual que a la premsa gratuïta. Recordo que estant a Londres, ara ja farà deu anys, a les cinc de la tarda esperava a les portes del metro, que els repartidors regalessin els diaris gratuïts de la tarda, per saber –encara que fos amb titulars– el que passava al Regne Unit, a Europa i al món.

Tothom opina, tothom parla de futbol, de política, però, a Deu gràcies, només som uns quants que manifestem la nostra opinió públicament amb els mitjans de comunicació social. Som els que fem «bullir l’olla» i podem rebre, o no, les crítiques. Aquest és el risc, però jo, almenys, confesso que m’agrada escriure per amor a l’art. L’art de la paraula per llegir.