M’ha dit un amic que estic molt capficat en la política, que deixi ja la guerra i escrigui de temes menys bèl·lics. He anat al metge perquè em miri la tensió i també perquè certifiqui que jo vaig importar el colesterol a Catalunya. M’ha recomanat que deixi de fumar TV3 i que tregui els pòsters de la Rahola de casa. «Quan arribi de la feina, posi una sèrie al Netflix i oblidi’s de tot». I ho he fet. Ara veig la tele generalíssima, vull dir generalista. Tele5, La Sexta, Antena3 i aquests canals tan seriosos. Així que ara em dedico a veure anuncis. De vegades me’ls interrompen amb cinc minuts de programa, però després ja tornen i sóc feliç entre colònies, gent que demana peres sucoses i missatges de «conoce chicas en tu barrio». Deuen saber que estic molt sol des que no miro política. Per cert, es veu que ja ha arribat el Nadal. No, encara no he vist l’anunci de Freixenet, però ja tenim el de la Loteria. Quan l’he vist, he plorat, com cada any, excepte en aquell que van gravar el Raphael i la Caballé fent de «Los Otros».
L’anunci d’aquest any comença amb un senyor que va per un carrer desenfocat, pica el timbre i entra a la casa de la seva ex-jove. La cuina també està desenfocada, es veu que aquell dia feia boira. Llavors arriba el moment clau: l’home li demana deu euros. Primer ella se sorprèn i, a continuació, ell li explica que és per compartir un dècim de loteria. Ooooh. La dona s’emociona, s’abracen, ella li diu que la farà plorar... Tot molt bonic, molt nostàlgic... però... I els deu euros? On són els deu euros? Paga, cony, paga! Ja m’he emprenyat com si veiés 13TV, potser sí que necessito una «chica de mi barrio».