Després de deu anys alTimesredactantel sang-i-fetge, uns quants mésa l'ActualitatPenal, i d'escriure cinc llibres tenebrosos, estic fart de drama. Volia que algú em fitxés per fer humor i el meu somni estava a punt de complir-se. M'haviatrucatel Xavier Abelló deTAC12per oferir-me una secció al programa «Som-hi!». Jo em vaig presentar a la cita amb unpendriveple d'escenes còmiques que havia fet al Terrat amb elSantiMillan, elCorbacho, etc. Li vaig ensenyar i ell va dir: «em faria gràcia que parlessis de crims». En aquell moment li hauria canviat el nom al programa i, en comptes de «Som-hi!», li hauria posat «Ja hi som!». Però, finalment, vaig acceptar que poguéssiu veure el meucaretocada dimarts. El primer que vaig descobrir en entrar-hi és que dins d'aquella oficina d'un edifici que ha tingut més amos que la Moncloa, hi havia gent excel·lent. Les empreses no són les parets, les càmeres, els cables i les antenes. Les empreses són la gent. A TV3 havia après dues coses: que pots pixar al costat deChiquitode laCalzada; i que et passes el dia creuant-te amb gent que no coneixes, i els que coneixes, són tan famosos que no et volen conèixer a tu. Per això, entrar en aquell estudi del «Som-hi!» i veure com elPazos, la Roser o el Murtró et saluden com si haguessis treballat tota la vida amb ells, és un premi.TAC12ja era meva com a espectador, i ara,quanxupocàmera cada setmana, també ho és des de dins. Enhorabona a tot l'equip que s'esforça tant per aquesta petita gran televisió. TAC12 ha complert 10 anysamb una festassa on no va faltar ningú, ni el president del Japó, que va posar un càtering a base de sushi.