La sobrevaloració del futbol

Darrerament s’han publicat en diferents mitjans de comunicació, comparatives respecte el negoci relacionat amb el món de l’esport, i de manera especial, pel que fa als sous dels esportistes més emblemàtics; així es posa de manifest que el lideratge per ingressos és de Lionel Messi, seguit de Cristiano Ronaldo i Neymar, deixant en un segon pla altres personatges tan emblemàtics com poden ser boxejadors, tenistes, jugadors de futbol americà o, fins i tot, «estrelles» del bàsquet americà.

Les dades per sí mateixes van íntimament lligades al que factura cada opció esportiva professional, on es podria parlar de moltes variables al respecte, ja que aquí el fet diferencial el fixen els resultats econòmics de cada opció esportiva; que mereixeria un estudi molt més profund, doncs no es pot oblidar que s’hauria de fer referència a variables tan complicades com els patrocinadors, l’assistència als espectacles, el pes televisiu, etc.

Tornant al tema més personalista dels líders mediàtics del món de l’esport, i entrant en el comparatiu de cada opció, és aquí on es donen fets objectius difícils de comprendre, doncs sembla evident la lògica que els màxims exponents tinguin remuneracions multimilionàries, on es troben variables com el seu sou, els drets d’imatge, les campanyes publicitàries i altres fonts d’ingressos molt plausibles; el que és difícil d’entendre és que per sota d’aquestes referències de masses trobem milers d’esportistes, també de primer nivell, que també gaudeixen d’uns ingressos molt importants, i a vegades segurament lligats a la pròpia «bombolla informativa» més que als mèrits els diferents camps de joc.

Contínuament, en aquesta línia, el futbol és per damunt de tota referència obligada respecte al que constitueix el segon nivell de guanys, doncs si bé els primers llocs del rànquing futbolístic està molt ben pagat, el que és inapel·lable que el segon, tercer i fins i tot quart nivell, també es reben ingressos milionaris. El tema que es concreta molt en aquest món, es ratifica a l’hora de fer comparacions, doncs la situació no és així en altres esports d’elit, especialment si veiem el que es percep en el primer nivell, a part de les referències vitals, en el món del ciclisme, del tenis o, fins i tot, el mateix bàsquet.

Les dades publicades sí parlen de «les referències» globals, però poc parlen de tots aquells que fan possible l’espectable en si mateix, i és aquí on les diferències, depenent de l’esport, es fan més evidents; a títol d’exemple, en el tenis és un fet objectiu que, a part dels 3 primers jugadors mundials, amb remuneracions astronòmiques, existeixen molts altres que, amb prou feina, arriben al que percep qualsevol jugador de la nostra 2a divisió de futbol, malgrat situar-se entre el top ten tenístic; també en el ciclisme, on es poden comptar amb els dits d’una mà els esportistes que superen el milió d’euros; per no referir-nos a altres disciplines competitives que no tenen la transcendència mediàtica dels esmentats.

En definitiva, és cert que l’esport, amb quota televisiva, està ben pagat, i això és conseqüència que es donen resultats econòmics positius, malgrat això la realitat és una altra i també les dinàmiques negatives són una realitat quotidiana, especialment en el futbol, on massa cops es vol anar més lluny del que la lògica posaria com principi vital, produint-se opcions de deute properes a la fallida de manera repetitiva. Segurament és totalment legítim i fora de dubtes, però no té cap explicació pràctica que esportistes d’elit si són al món del futbol, encara que no siguin referències permanents, tinguin ingressos per damunt de la comparativa d’altres esports que també discuteixen la supremacia informativa i l’interès de la ciutadania.

Ja sé que el tema que esmento és polèmic i amb interpretacions polièdriques, depenen de qui faci la lectura, però no estaria de més reflexionar al respecte, especialment si pensem d’on venen els ingressos realment importants, d’un món publicitari que, agradi o no, té les seves limitacions en funció d’una situació econòmica cada cop més complicada. Esperem que la «bombolla de pagaments» no ens exploti i col·loqui a tothom en el seu lloc, fora d’una especulació que en el món del futbol és un fet que no sé si segueix sent possible mantenir.

Per acabar no puc deixar d’esmentar el tema noticiable de «l’insult» que ha comportat per les jugadores de futbol de la nostra lliga femenina, respecte als drets salarials de les seves jugadores, especialment parlem dels sous astronòmics dels jugadors, enfront de la minsa reivindicació d’un col·lectiu que, més aviat que tard, també serà referència vital d’un espectable en el qual no poden ser menyspreades en funció d’arguments «infumables, subjectius i interessats».