Tan estrany com una taronja de rellotgeria

Aquests dies estic rellegint La taronja mecànica d’Anthony Burguess. Va escriure el llibre inspirat per un cruel episodi que va viure la seva dona, a Londres, durant la Segona Guerra Mundial. El 1944 va ser assaltada per quatre marins desertors americans, que la van robar, van colpejar i van violar, estava embarassada de quatre mesos. La primera edició és de 1962 i es va publicar als EUA sense l’últim capítol, el 21.

És coneguda, sobretot, per la versió que va fer Kubrick pel cinema, tot i que Burguess, com diu en el pròleg de l’edició europea, l’hagués esborrat de la memòria literària del món, aquí segueix. La novel·la, amb una gran dosi d’ultra violència, reflecteix una horripilant visió del futur, un futur que l’autor situava als 70. Una distopia que a estones sembla ser el mateix relat de la nostra actualitat, si parlem de «manades» com a vomitiva havia de ser la llet-plus, amb la que es col·loquen, a la novel·la, l’Alex i els seus drugs.

El relat, almenys en les seves dues primeres parts, inevitablement et porta a reflexionar sobre la voluntat i la moral. La voluntat que ens permet decidir i ordenar la nostra conducta i que, si es regeix per la moral, poc té a veure amb modes i fames.

Però l’Alex, el protagonista, és un adolescent que va a la moda, parla en nadsat un argot antic i es dirigeix al lector com «El vostre Humil Narrador». També repeteix incansablement un «oh germans meus» que fa el seu pervers relat encara més eloqüent i joroschó («d’horror»).

Des d’un punt de vista de gènere, que hi és, són nombroses les al·lusions a les debòchcas (noies) a tombar al terra per donar-lis el undós, undós, és a dir, practicar la ultraviolència. I que dir de ma i pe, beneïts!

Malgrat l’ultra violència que reparteixen l’Alex i els seus drugs, fins que empresonen el protagonista, aquest no es considera un delinqüent comú, més aviat els detesta. Aquest aire de distinció el troba a la roba que du a la moda nadsat, la neteja personal i la música clàssica.

A més de la voluntat i la moral, la manipulació dels individus, la repressió i la corrupció de l’ésser humà són en aquesta novel·la temes, que per actuals sempre, fan molt recomanable la seva lectura. Si han vist la pel·lícula o han llegit el llibre sabran que a l’Alex, després d’un temps a la presó, el sotmeten al mètode Ludovico per a reconduir la seva conducta. Aquesta manipulació fa que senti nàusees i dolor davant la violència, encara que això es giri en contra seva una vegada torna a ser «lliure».

Ara ja és un veco (individu) a la moda i famós perquè la seva història surt als diaris però no és lliure, quina paradoxa!

Com els explicava al principi, l’últim capítol, el 21, no es va publicar a l’edició americana i es va ometre també a la pel·lícula de Kubrick. Diguem que és la moralitat d’aquesta gran faula distòpica.

L’Alex després del seu ultraviolent periple anhela trobar una noia, tenir un fill, en fi, una família, asseure el cap, madurar... Al cap i a la fi, això no és tan estrany com una taronja de rellotgeria.