Vam imposar-me una història que no era la nostra

El resultat de les eleccions va agreujar el panorama polític, per això he de manifestar-me novament. Els partits independentistes han millorat. Penso que en democràcia tothom té les seves raons i els seus drets, així doncs em pregunto si, immersos en el clima de tensió política han pogut pensar que els catalans independentistes tenen algun mínim de raó? Les manifestacions unionistes en favor del seu 50% que no ha guanyat, estan justificades? Pot ser que en el seu futur.... tot és qüestió d’aconseguir més vots. Caldria doncs atorgar que els que volem un referèndum, no som uns malvats delinqüents?

Vaig estudiar en castellà perquè m’hi van obligar i a més van imposar-me una història que no era la nostra. Ara sabem veritats i crec que cal guanyar-nos el mirament davant de qui sigui.

Catalunya era una nació que disposava d’una llengua i cultura. Espanya, com a tal, és més moderna, només fa uns 250 anys es formà unificant països autònoms sota un rei. Ara és una democràcia amb l’esperit de nació, una llengua i el seu destí, però nega la llibertat legítima de decidir el futur de Catalunya.

Fins ara se’ns han comportat així i penso que només accediran quan no els hi quedi més remei. Es queixen del Problema Catalan. De qui és el problema? Nosaltres no en tenim cap, sols volem prendre una determinació. Darrerament solen envair-se de saber que en cas de referèndum, el marge de maniobra de vots favorables a l’independentisme a Catalunya és d’un escàs proper al 42%.

Llavors, perquè agreugen el clima de tensió política que vivim impedint-lo si d’acord amb aquest percentatge els independentistes perdrien? L’Estat creu que es eficaç, però en conte d’exhibir múscul, amb flexibilitat resoldria el seu Problema.

Ara, alleugerits de la necessitat electoral de vots espanyols, pressionats per les manifestacions del poble català i precisats per a governar dels diputats independentistes s’han atrevit a albirar seure a parlar. Però atenció, sense traspassar la línia vermella de la Constitució espanyola, que no permet cap referèndum i afegint l’avís de ni somiar afigurar-se una petita modificació que ho autoritzés.

Per a l’Estat la Constitució no es pot tocar ni fer cap canvi, el seu redactat és un dogma doctrinal, gairebé com la Bíblia, però tinc entès que erren, segons la meva opinió aquest sagrat llibre en freqüència va estar modificat en el contingut de les seves disposicions en edicions publicades després de l’invent de la impremta i posteriorment per les Comissions Bíbliques.

Cal dir que les futures converses es poden tallar fàcilment, és històric que no hem gaudit de vents favorables. Fa 303 anys, abans que Espanya fos com a tal, les Constitucions Catalanes van ser derogades per la derrota militar de la Generalitat i fins avui l´Estat no ens ha proposat qualsevol oferta en el sentit d’encaixar Catalunya dintre d’Espanya mitjançant associament, adhesió de nacions o un nou estatut millorat del qual ens atorgà la poruga Transició espanyola. Cal dir que tals ofertes, productes de la meva humil imaginació, depenen de saber si els catalans les votaríem o remuntaríem cap a una manera molt més amplia. Ara bé, n’hi ha d’altres, jo les hi faig al lector mitjançant una jaculatòria benèvola.

La meva empatia amb la història em diu que sovint cada poble ha emprès el seu propi camí, Catalunya té unes creences i valors diferents d’altres i per això vol decidir el seu futur. Això no significaria el trencament d’Espanya. Estem en una democràcia i es pot proposar de tot, no cal que ens diguin: els independentistes viuen en un món de fantasia o que volen crear una frontera, quan ara a Europa ja no ni hi ha de fronteres.

Democràticament ja no som la gent que el segle passat vam viure la dictadura i tremolant la llibertat, ara ens haurien de respectar l’opció pròpia d’aquesta part perifèrica espanyola. No cal dramatitzar-ho, de la mateixa manera que diem que és català el que viu a Catalunya i vol ser-ho, els ciutadans que hi viuen es podran reconèixer tan espanyols com desitgin.

Molts catalans tenim lligams familiars a l’Estat espanyol, jo feliçment tinc una neta nascuda a Madrid. Si us plau, pau i comprensió, no som indesitjables, anhelem una independència, no de fantasia. Crec que més enllà d’ultrapassar nombrosos entrebancs s’acabarà imposant.