Benestar social

Ja hem celebrat les quartes eleccions generals, les quartes en quatre anys, les dues primeres guanyades pel PP/Mariano Rajoy, i les dues darreres pel PSOE, liderat per Pedro Sánchez, que probablement/segurament serà el pròxim president del Govern espanyol. No ho té fàcil, però és el que té les opcions més clares per revalidar la seva presidència després de la moció de censura de l’any 2018.

Si la dreta constitucional vol l’estabilitat que demana Europa, l’Ibex. La CEOE, ja sap el que ha de fer: abstenir-se com a mínim, o votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez, fet improbable, per no dir impossible. Aquesta és la realitat.

També és cert que al PP no li interessa fer la gran coalició PSOE/PP, malgrat que des de Comunitat Europea, cada vegada més econòmica i menys defensant a les persones i als pobles/les regions, també ho voldria, igual que els poders fàctics espanyols dretans. Per què? Per la senzilla raó que Vox es convertiria automàticament en el principal partit de l’oposició del Congrés Diputats. Fet que a Espanya com Estat tampoc li faria favor davant a la comunitat internacional i als espanyols, de rebot, tampoc.

Què és el que li demanaria al nou govern? Sobretot i, per damunt de tot, lluitar per la llibertat, la justícia social, defensar els principis que van inspirar a la social democràcia nòrdica adaptada a les necessitats actuals i amb visió de futur. Els que tenim l’edat que tenim, no ens podíem imaginar que ara, finalitzant l’any 2019, tornaríem a viure situacions viscudes de fa més quaranta anys.

Què vull dir amb això? La llibertat d’expressió està perillant perillosament, valgui la redundància. Ara la política està cada vegada més judicialitzada, i la justícia es polititza: els magistrats estan farts que se’ls demani que facin de polítics: «zapatero a tus zapatos». Doncs bé, ara els polítics anunciem prendre mesures legislatives repressores cada vegada més. La capacitat de manifestar-se en qualsevol aspecte humà, creatiu, ideològic es vol reprimir/castigar. Algú pensarà que exagero. Perquè tenim cantants rapers i polítics fora d’Espanya? Per què? Hi ha interpretacions legislatives molt rígides/repressives/autoritàries, hi ha persones amb la pell molt fina, hi ha qui per manifestar el seu poder ho demostra penalitzant/empresonant i tot el que això significa. Aquesta és la situació en la qual el nostre entorn social està convivint.

Sembla que sortir al carrer, serà quelcom una aventura, un viatge que pot resultar imprevist. Ja m’entens, a què sí? Cada dia estem davant el dilema democràcia versus feixisme, o a l’inrevés. Sembla que tot és terrorisme?

Crec que la generació meva hem fet malament força/moltes coses. Un exemple. Als anys 70 podies estar cobrant unes 18-20.000 pessetes mensuals i el lloguer d’un pis estàndard et podia costar al voltant de les 4.000 pessetes, la quarta/cinquena part del salari.

Ara, si ets mileurista, potser estàs de sort, però molts professionals, titulats universitaris o no, cobren diners en mà 800/900 euros al mes i si volen emancipar-se de casa seva, ho tenen molt pelut, ja que un pis els hi pot costar tranquil·lament els 500 euros mínim, és a dir, el 50/60% del sou. Si la solució és llogar una habitació, si una habitació, pot costar els 200/280 euros. Anem malament. Els governs, mani qui mani, les patronals, els sindicats, el sistema ha creat aquesta realitat, han permès aquesta situació regressiva respecte a la qual gaudíem fa gairebé quaranta anys. El benestar que els polítics prediquen, s’omplen la boca parlant del benestar que tenim, per a molts ciutadans és una mentida, i grossa. Si, tenim sanitat universal, ensenyança gratuïta, però les mancances també són una realitat.

Segurament el primer que necessita qualsevol ésser humà és un habitatge i ja he dit el que escrit. El primer objectiu del pròxim govern, o un dels prioritaris, és conquerir/estabilitzar una societat amb un benestar social real i progressista.