La virtut de l'esperança

Comencem avui el temps d’Advent, el temps que ens prepara per a la celebració del Nadal. És el temps més adient per a cultivar la més humil, la més alegre i la més atrevida de totes les virtuts teologals: és el temps de l’esperança.

Però, de quina esperança parlem? De quina esperança es tracta? No es tracta d’una esperança passatgera. Les expectatives d’aquest món són limitades, fugaces, tenen una data de caducitat: es troben sempre fetes amb ingredients terrenals que, tard o d’hora, s’esvaeixen com la pols o la palla escampada pel vent. En canvi, l’esperança cristiana és duradora.

És com la saviesa autèntica lloada a l’Escriptura. És aquella que no caduca perquè es fonamenta en la fidelitat de Déu. Amb tot, no és mai optimisme inconscient.

És aquella que neix més profundament en la intimitat del cor, és la que fa reflorir en el fons de l’ànima la certesa de sentir-nos estimats, malgrat les penúries i els entrebancs de la vida. És la petita esperança lloada per Charles Péguy, «inquieta, tremoladissa i vacil·lant», però que «travessa l’espessor dels temps». És aquella que, malgrat tot, infon confiança i no ens fa sentir sols.

És l’esperança que ens deixa pau i joia en la pròpia intimitat, independentment dels obstacles, de les angoixes o del que ens trobem a fora. És la «petita esperança que té un aire de no-res», però que és «immortal», afirma també Péguy. És l’esperança que cap tempesta no pot desarrelar en la vida.

És l’esperança que, com ens diu sant Pau, no defrauda, «no enganya» (Rm 5,1-5). És més, aquesta esperança ens carrega de paciència i de fortalesa davant les proves, ajudant-nos a vèncer tota tribulació. Quan estem pertorbats o ferits, tendencialment ens veiem com obligats a «niar» i a tancar-nos dins la nostra pròpia tristesa i de les nostres pròpies pors. En canvi, l’esperança cristiana ens allibera dels nostres nius de tristesa, ens fa volar, ens revela el destí meravellós pel qual hem nascut.

Però aquesta esperança necessita ser treballada, cultivada. Per això, el temps d’Advent és l’adequat per recordar les inacabables promeses de Déu i experimentar la seva protecció invencible. És el temps per escoltar les promeses, els anhels i les esperances dels grans profetes de l’Antic Testament, com el profeta Isaïes. Amb ell, podrem admirar la història del poble d’Israel, el poble de l’esperança.

L’Advent és el temps per apropar-nos a la Mare de Déu, la que millor resumí i visqué totes les esperances de l’Antic i del Nou poble creient. L’Advent és també el temps per sentir en el nostre cor el buf de l’Esperit de Déu que ens impulsa a l’esperança. Ell ens farà adonar que l’esperança ve sovint barrejada enmig de sofriments, dificultats i tardances, perquè ella és com la llavor que se sembra o el fill que s’espera.