Últimament, quan arribo a casa ja m’he menjat per les escales un veí molt pesat, el seu gos i la publicitat que trobo a la bústia. El motiu de tenir tanta gana és que no arribo a temps de menjar res als càterings dels actes als quals assisteixo.
Us explico el que em passa: Acaba l’acte i l’orador agafa una pistola, diu «fora teniu preparat un piscolabis» i dispara al sostre, com el Tejero. En aquell moment, tothom perd el seny per ocupar la primera fila de les olives farcides, ja que, si fas tard, sentiràs aquell grunyit que fan els gossos quan t’acostes al seu plat. Jo intento fer via però, en aquell moment, sempre sento algú que em diu: «Cada dia llegeixo el seu article, quin sentit de l’humor! Quina ironia...». I mentre la senyora (o senyor) va parlant, jo segueixo amb els ulls als qui porten a la mà una copeta de cava i un croissant de tòfona. Per cortesia, agraeixo els afalacs però, mentre els meus ulls segueixen mirant-la, el meu cos ja està en direcció a la taula, com si fos la nena de l’Exorcista. Ella no se n’adona i continua «Cada dia retallo l’article! I els tinc tots guardats!» i jo ja deixo de sentir-la perquè començo a salivar en veure algú amb mitja truita de patates a la boca. Per fi, esquivo els afalacs, driblo els companys periodistes que intenten saludar-me amb l’habilitat del Messi, em llanço a terra com el Ter Stegen i gatejo per sota de les cames fins a arribar al tresor. Alleujat, aixeco el cap disposat a endrapar el que quedi i em trobo: tres tovallons de paper i dos escuradents. Avís! A partir d’ara diré que «No» a qui em vulgui seduir sense oferir-me alguna cosa sòlida a canvi. El que ve a ser fer un ERC.