El català emprenyat

Aprofito aquesta pausa negociadora (que no durarà gaire, atesos els temps que vivim) per ressuscitar un mot que tinc pendent de fa moltes setmanes: emprenyat, l’estat d’ànim successor del català resignat que hem estat durant tant de temps (i que de fet ara ja es podria ramificar: el català atonyinat, el rebotat, el llançat…). El català emprenyat, us ho dic d’entrada, està embarassat. Allò que duu al ventre us ho podeu imaginar vosaltres mateixos, però el que és ineluctable és que el mot llatí del qual prové, praegnantis, significava ‘dona plena’, és a dir, prenyada. Quan fèiem la carrera, els estudiants de Filologia descobríem a l’assignatura de Literatura medieval que en temps del Tirant les donzelles quedaven prenys, un adjectiu que de fet encara és normatiu i que un servidor des d’aleshores no ha deixat de gastar. Em fa molta gràcia, tanta com haver descobert que pregnant, mot que jo tenia per gal·licisme, també és correcte; significa «que empeny vivament a fer alguna cosa», tot i que m’estranyaria que ho sabés ningú perquè no recordo ni un sol escriptor contemporani que el tingui al repertori.

La importància de pregnant, més aviat, és que ens serveix d’enllaç amb l’altra banca de la família, la d’impregnar: «Introduir, entre les partícules d’una substància, partícules d’una altra». La proximitat de sentit amb «fecundar» és òbvia. La gràcia de la cosa és, naturalment, l’evolució de sentit que implica emprenyar. Es veu que ve d’antic, ni més ni menys que del segle XIV. De la certitud que estar embarassada era una situació no sempre bona ni positiva per se: quan l’embaràs no era buscat, les noses i les conseqüències que se’n derivaven (i se’n deriven encara avui) podien ser molt i molt molestes. És exactament el sentit que es concentra en aquella locució per engegar algú a dida: «que et bombin» (avui suplantada per la grolleria i el mal gust de «que et follin»). «Que et bombin» significa «que et facin un bombo», és a dir, que et prenyin. Quan el terme original, doncs, va incorporar un prefix per assumir el sentit de «molestar, irritar fortament», es va perdre la consciència de la fecundació, fins al punt que avui dia prenyar és considerat un vulgarisme i emprenyar (inclòs el fantàstic emprenyavelles, que no és cap vailet empipador sinó una planta) un mer col·loquialisme, tot i que d’ús extensíssim. El català està prenyat d’alguna cosa que va creixent i que quan esclatarà farà un pet molt més fort que el d’una simple emprenyada.