De petit em preguntaven què volia ser de gran i jo contestava que jubilat. Però mentre arriba aquest moment de felicitat, els que em coneixen saben que vull ser escriptor. Ja sé que tinc uns quants llibres rodolant pel món, però vull ser un escriptor que es pugui comprar un xalet. La cultura m'interessa, però millor si li posem «pa amb tomàquet». De moment, amb els 200 euros que em van donar com a guanyador d'un concurs de la URV ja tinc per comprar el mugró del timbre de la porta del xalet. Així que ho vaig intentant, mentre llenço dards a les fotos del Jordi Folk, el Jordi Cervera i la Margarida Aritzeta, habituals guanyadors de premis.
Fa uns mesos vaig participar en el concurs «Lletres del Comerç», organitzat per l'Ajuntament de Barcelona. Cada escriptor rebia una paraula clau i el nom d'un establiment sobre el qual havia d'escriure. Em van tocar la paraula «factures» i un bar del carrer Sèquia Comtal, per la Meridiana. El protocol deia que havíem de visitar el local i extreure'n informació per escriure l'obra. Així que vaig anar cap al bar que m'havia tocat... però em vaig confondre i vaig entrar en un negoci similar, a tocar del que m'havien assignat. Em va atendre una dona xinesa i em va preguntar què volia. Controlava el castellà com Xi Jinping o Alfonso Guerra, així que va entendre que anava a cobrar unes factures de l'Ajuntament de Barcelona i no li va fer gens de gràcia. Quan vaig començar a fer preguntes, em va engegar a cagar. Amb aquella experiència, el meu relat va acabar sent un «cuento chino». Afortunadament, vaig quedar finalista, però el del xalet encara no accepta els aplaudiments com a mitjà de pagament. Llàstima.