Avui us parlo dela BarbaraHalle, la companya de despatx delPerryMason, una sèrie d'advocats de quan l'Ernest Maragall encara lligava. I és que avui dino amb «els del despatx». No, no tinc empleats, però quan menjo amb elZapater, la ManuelaPereai l'Aina sembla que jo també treballi al seu bufet. De fet, ara que vaig per a jurista crec li prendré el lloc alPaco. Serà el despatxPeñalver-Perea, el «PP». Ostres! Nooo! Fa anys vaig fer una xerrada als Juristes Demòcrates. En acabar, el Paco em van presentar una noia rossa i em va preguntar: «Què et sembla la Manuela?». Me'l vaig mirar com si estiguéssim en un mercat d'esclaus i hagués de comprar una advocada. La Manuela em va semblar bona persona, dolça i afectuosa, però clar, era advocada. Alguna cosa no quadrava. Que no us enganyi el seu somriure angelical, quan entra a un jutjat fa comHulki es transforma. Tan aviat defensa unesquarterador, com et treu una multa que et portaria a Càritas. Com dirien al poble de la seva mare: «Tieneunacabezacomopara queseleolvideunrecao!». Jo crec que faríem bon equip, perquè ella és animalista, i jo sóc un ruc. També és una bona cuinera i de tant en tant porta pestiños, que algun dia regala als magistrats del Suprem, tot i que a ells els fica un xic de marihuana. Així guanya tots els recursos. Com als bons cuiners, se li ha de donar menjar a part... perquè és vegana. Un dia, entrant de pressa al despatx, em va semblar llegir a la placa: «PacoZapateri ManuelaPerea,¡QuéCruz!» Vaig pujar pensatiu fins que em vaig adonar que a «losÁngelesdeCharly» també hi havia l'ÀfricaCruz, que serà qui pagui avui al restaurant. Sorpresaaa!