Fer servir el català tothom

Se sent de nou soroll amb la llengua catalana. No és nou. Des del Manifiesto de los 2.300 del 81, passant pel de 1.996 o la fundació del partit Ciutadans el 2006 al Manifiesto por la lengua común (2008).

Però tornem enrere. El 82, la Generalitat, en col.laboració amb la immensa majoria d’ajuntaments de Catalunya posa en marxa «El català és cosa de tots» amb la Norma. Llavors el catalanisme tenia objectius clars i consensuats.

L’ambient creat, la il·lusió de redreçar la llengua pròpia de Catalunya abastava totes les capes socials. Els sindicats es comprometien, els empresaris també, el professorat –quin deute impagable li devem com a país– va fer un esforç impressionant. Uns amb el reciclatge, altres cursant Filologia catalana, classe rere classe descobríem mons nous que mai ningú no ens havia explicat. Tant era una classe de fonètica com una de literatura on Jaume Vidal Alcover ens feia veure com, al Tirant, la Reina, ja tranquil·la en veure que a Carmesina no li havia passat res, iniciava la novel·la realista amb la frase: «Marxem d’aquí que em refrede».

En aquell ambient va arribar, al 83, la primera Llei de Normalització Lingüística aprovada al Parlament només amb una abstenció. El ponent socialista, guiat per Marta Mata com ell mateix reconeix sempre, fou Pepe Gonzàlez, nascut a Granada. Cada cop que el veig li faig una reverència. Només va ser diputat dues legislatures però, darrerament, el PSC de Castellar del Vallès l’ha recuperat pel servei públic i és tinent d’alcalde de la seva ciutat.

El passat 1 de desembre el diari Ara li feia una entrevista on, entre altres coses, diu la frase que encapçala aquest article que aprofito per dedicar-li. Els deixebles de Marta Mata fem coses així. Doncs Pepe Gonzàlez diu que «el millor que lli pot passar al català és que el faci servir tothom, no que la gent s’enfronti per qüestions lingüístiques».

Per fi llegeixo algú que pensa en la salut del català com a idioma, cosa que ja ha oblidat fins i tot l’Òmnium que, amb les meves quotes ara, es dedica a objectius diferents dels que perseguia quan es va fundar.

El català és Patrimoni de la Humanitat com ho és tota llengua per petita que sigui. I com totes les minoritàries no gaudeix de bona salut agreujada per les globalitzacions. A les xarxes l’ús majoritari és de les llengües majoritàries, com ho són els productes audiovisuals –sèries, documentals– o la comunicació científica. Pretendre fer-nos creure que perilla el castellà perquè el català s’usa de forma vehicular a l’escola és intentar fotre’ns el pèl-

Però també és per riure o plorar segons l’hora del dia, maldar per fer-nos creure que a la Catalunya d’avui el problema del català és que una frase –potser no molt afortunada– a una ponència del proper Congrés del PSC és si el sistema escolar és prou flexible per adaptar-se a cada entorn, cosa que, per altra banda, també han dit consellers de partits independentistes en moments de lucidesa.

El català té molts altres problemes que no pas el de l’escola, on ha de continuar la immersió perquè ha demostrat en 40 anys que ha evitat divisions perilloses i assegurat un coneixement de la llengua pròpia de Catalunya que no s’hauria assolit sense aquesta prima necessària.

Dediquem-nos al present i al futur d’aquest monument. Ningú no permetria que perdéssim el nostre patrimoni natural o arquitectònic. La defensa del lingüístic tampoc no hauria de ser objecte de discussió.

He de confessar que a més de l’entrevista a Pepe Gonzàlez, m’ha mogut a escriure aquest article la consulta lingüística d’una amiga – servitud joiosa de filòleg – que diu haver sentit «pacenciós» i em pregunta què significa. Li responc que no tenim aquesta paraula en català però sí «pacencioso» en sefardí: «que sea savio, que sea maarafetchí, que sea pacencioso, justo y umilde» trobem a La güerta de oro.

No em diguin que no és fantàstic connectar tres segles després amb el món sefardita a través d’una sola paraula que ves a saber com s’ha transmès, investigar els seus significats, en quines circumstàncies es devia usar i quines emocions o sentiments devia voler expressar

Cada paraula de cada idioma és un pou de significats, d’expressions d’homes i dones que al llarg dels segles han trepitjat una terra, han viscut a una comunitat. A casa nostra hi ha gent que cíclicament en vol fer discussió política.

Si us plau, lluitem pel català com a cosa de tots i totes. Com Sísif és el nostre destí. Si pot ser, que Òmnium torni a dedicar-s’hi. I ja posats a demanar, que apareguin més cantants com Rosalia que està fent bastant més pel català que les utilitzacions mesquines de la nostra llengua per interessos de nyigui-nyogui.