Hauria fet quatre llegües diàries, vuit muntant a cavall

Tancat el meu parèntesi dedicat als moments polèmics del problema catalán quedo expectatiu suposant l’estrès «pactetraumàtic»i l’ansietat que deu produir en l’estat d’ànim del pressionat President Sánchez en funcions, si serà amb mà Dreta o amb l’Esquerra.

Arreplego el relleu i segueixo col·locant-me en la història de Tarragona a l’edat mitjana que em va quedar penjat. Havia descrit els personatges i l’organització de la ciutat abans de la descoberta d’Amèrica. No em van cabre els ponderosos jueus i els seus costums: A Tarragona, com a totes les ciutats, vivien en un barri tancat, com una ciutat petita dintre de la gran i sempre emplaçada prop de la muralla. Ací estava delimitada pels carrers Santa Anna, Portella, Talavera i la plaça del Rei. Dins d’aquest espai convergien carrers i calls cap a un pati central. Dues entrades i sortides, per la muralla (porta ciclopia del passeig de Sant Antoni) i pel carrer Santa Anna, que era tapiada el dia de la processó del Corpus. Els habitatges eren semblants als de la ciutat. Gaudien de tallers i comerços, carnisseria sense porc, pescateria només els d’aletes i escates i forn de pa sense llevat. Metge i apotecari. La vestimenta era consonant a la dels cristians, però a ells, de tant en tant els obligaven a cobrir-se amb un casquet o capirot. Quan els Reis Catòlics ordenaren l’expulsió dels jueus, ací tot va ser destruït.

Malgrat les circumstàncies i processos de desoladors, el nostre nucli antic s’ha mantingut viu. Però entre d’altres, han viscut incòlumes la Catedral i la Capella de Sant Pau (al pati del Seminari). El petit edifici sagrat diu la història que es va construir l’any 1234 en commemoració de l’avinguda del Sant a Tàrraco, també he trobat que es dedicà al servei dels sacerdots de l’Hospital (ara seu del Consell Comarcal del Tarragonès). La façana té un rosetó, possiblement va ser un esbós preparador de la façana de la Catedral? Quin interès més ardent té el gran rosetó de la Catedral, de mal nom Botifarré. Diu la tradició que a l’Edat mitjana, una nit de Nadal, en aixecar la llumenera interior de dotze llums fins a l’alçada del rosetó, a través dels vidres aquella besllum va atènyer miraculosament l’orientació d’un vaixell que es trobava a la mercè de grans onades. Creure aquestes llegendes els darrers anys ha estat reduït a la mínima expressió, però la història de Tarragona és tan gran i diversa que fins i tot es confonen amb la realitat. I ho són? Si retrocedim fins a l’època romana, és casualitat que les dates de naixement i mort de Cèsar August coincideixen amb 19 i 23, dies de Sant Magí i Santa Tecla? Per ventura, és possible amarar-se que l’ordre de l’empadronament de Jesús va sortir de Tàrraco?

He de subratllar tanmateix el viatge de San Pau per arribar a Tàrraco. Que us deia el vostre mestre, vosaltres xerràveu? Us ho assabentaré: era temps en què el gran Imperi Romà gaudia d’una xarxa de gairebé 70.000 km de calçades, rectes, anivellades, paviment de pedres planes i ponts que ho salvaven tot –parlant de ponts romans, us en diré una que sembla no tenir ni cap ni peus: Voldria esbrinar per quin motiu luxós es va construir l’Aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable) quan no calia, perquè projectant un sifó invertit, que ho sabien fer, podia remuntar l’aigua– mitjançant la seva tècnica depurada.

Disculpeu, torno a l’Edat mitjana per reprendre que aquelles vies romanes per on hauria peucalcigat Sant Pau, en caure el Gran Imperi, sense manteniment foren arrossegades i engolides per la vegetació i quedaren reduïdes a camins veïnals plens de clots, envaïts de terra i fang per la pluja. Aquell asfixiant trajecte de Barcelona a Tarragona, a un viatger de l’Edat mitjana li hauria costat una eternitat. Si anava caminant com un peregrí carregat amb la bandolera, proveït de pa, formatge i un mantó per cobrir-se a les nits, amb sort hauria fet quatre llegues diàries (uns vint km), vuit muntant a cavall. Així i tot acabaria el darrer dia a Tarragona ple de pols i brutícia i sense coratge per defensar-se dels saltejadors, però il·lusionat finalment admirar les obres de la Catedral, aquells anys que foren l’auge de la seva construcció. Obra de gran tecnologia que dirigien principals mestres arquitectes generalment estrangers. És encuriosit un escenari d’abans de començar l’obra, que va durar generacions. Els primers mestres i artesans trobaren negligent-ment abandonats grans blocs i paviments d’excel·lent marbre, restes de l’antic temple romà a Júpiter, sabedors de la vàlua decidiren que calia reservar-los. Anys posteriors els artistes i escultors els utilitzaren per realitzar els prodigiosos arcs del claustre i l’altar major.

L’espai impedeix allargar l’article i per a dotar-lo d’una darrera data original, era al segle XIII, quan a Tarragona s’acaronava el germen municipal, l’ajuntament es deia Universitas. Actualment el nostre, que per sort no té tals atribucions com aquells, també està cuinant el seu germen, tinc confiança que aviat desvetlli la floració del seu objectiu.