Ahir vaig estar a la festa del Quico el Célio, el noi i el Mut de Ferreries i, ho diré finament: vaig prendre alguna copa de més. A mi, en comptes de dir allò de «t’estibo bolt», em surt el «tema». Que quin tema? A quin país vius?! M’he adonat que a Tarragona, de cada tres persones que em trobo, tres em consideren un incendiari cec d’odi. Així que he decidit fer una roda de premsa aquí per defensar-me. Podeu posar els micros... I després, calleu per a sempre. Bé, no cal que moriu, només que no em doneu més la tabarra.
Senyors, no hi ha país més bonic al món que Espanya. La qualitat personal dels espanyols és lloable i la qualitat de vida és de les millors del món. El millor lloc de l’univers per a viure és la província de Cadis. A Andalusia, Astúries o Extremadura hi ha la millor gent del món, tenen cor, són simpàtics, generosos i la majoria t’ajudaria en el que fos. Exemple: les senyores de Cadis que donen menjar als migrats que arriben en pasteres. Espanya és un país amb una gastronomia que envegen arreu i uns vins que són referència universal. Viure a Catalunya i ser del Real Madrid és tan respectable com ser del Barça o de l’Espanyol. Tenir devoció a una bandera espanyola és tan respectable com tenir-la per la senyera. Jo, ja ho he dit alguna vegada, sóc espanyol i em sento andalús, concretament de Jerez de la Frontera. Aneu-hi, una ciutat excel·lent. La guerra, senyors, no és contra Espanya, ni el Madrid, ni la bandera, ni els pestiños. És contra la repressió i la incomprensió. Així que, acabo com he començat, dedicant una frase als meus amics Joan i Antonio, el de la peli Psicosis: «¡Que viva Espanya!» Contents?