Déu està entre nosaltres i el veiem sovint, però, com que també l’olorem, no ens quadra amb el Catecisme. Sí, home, és aquest home que està a totes les estacions al mateix temps demanant un euro per agafar el tren. Que en què em baso? Intenta tu portar els nens a l’escola i comprar al Mercat alhora. Si ho aconsegueixes sense estar esquarterat, truca’m, que et porto en moto al Vaticà. Ara que parlo de l’home de l’euro que no és el director del Banc Central Europeu, us explicaré una vivència. Més divertida per a vosaltres que per a mi. Vaig anar a acomiadar una amiga a l’Aeroport del Prat. Com que pago amb teletac, acostumo a treure’m la cartera i el mòbil del cul del pantaló i els deixo al costat de la palanca de canvi. Aparco en aquella doble filera on pots estar uns minuts i entro amb la meva amiga. Petons i un pipí ràpid. Quan torno al carrer, el cotxe no hi és. Me l’ha pres la grua i vés a saber on està el dipòsit de cadàvers metàl·lics en aquell lloc, que no és precisament l’estació d’Altafulla. Busco el mòbil i comprovo que s’ha quedat al cotxe que... ja no hi és. Toco l’altra butxaca del pantaló: la cartera s’ha quedat també dins. No puc agafar el tren perquè no porto diners. No puc trucar. Crido a la meva amiga, ja a la cua de l’avió, i ella mou els braços dient adeu. No puc fer res més que caminar nerviós amunt i avall resant que algú de Tarragona torni de Kabul en avió. Llavors, en veure que passen les hores, recorro a la imaginació, recordo els del Tsunami, i arrenco a peu cap a la T-1 amb una bossa del Mercadona a la mà. Quan em creuo amb algú li dic: «No em deixaria un euro per agafar el tren?»