Començo el dia amb una cita d’un tiet meu. Ho deia ell per reflectir que tothom va al seu interès en aquesta societat. La cita és curteta i clara, l’escric tal com la sentia: «Lo Bueno pa’ mí, lo malo pa’ ti». Un dia estava veient per la tele entrar a declarar l’Oriol Junqueras i, de cop i volta, aquell mateix dia entrava a presó. Ahir, en veure el jutge flamenc dient -en un castellà força clar- que l’Oriol era immune, vaig pensar que la moviola aniria a l’inrevés i que el TJUE trucaria a Marchy i li diria que deixés en llibertat immediatament a l’eurodiputat. Oh! Sorpresa! Aquí ja la cosa no és ràpida, s’han de fer més gestions, bla, bla, bla. I, pensant pensant, m’he adonat que quan et ve la merda al damunt, et cau tan ràpid que no tens ni temps de posar-te ni una bossa del Carrefour al cap perquè no et malmeti la permanent. És a dir, que tot funciona com deia el meu tiet.
La declaració de la renda -lo bo per a ells- no la pots fer més tard del dia que et posen,però -si et surt a retornar- les arques estatals et paguen quan els dóna la gana. El descompte a una multa te’l fan si la pagues abans d’un termini determinat. Però, si tu presentes una al·legació, ells decideixen quant triguen a donar-te la raó. I mentrestant, tu ja et pots menjar el paper de la multa, les ungles, el cúbit i la ràdio. Molta Constitució, molts drets dels ciutadans... però quan et donen un cop de porra al cap -lo bo per a ells- i reclames, tu ja tens el cop, i ells estan fent una auditoria, una investigació, prenent mesures o cuinant carn d’olla mentre tu ja pots esperar assegut, o enllitat, depenent de com fos el cop, i cantant allò de «El anillo pa’ cuándo».