El nou model

La passada setmana parlava de la infidelitat del vot captiu, i els canvis de suport a l’hora d’exercir aquest dret que fa que més gent de la que puguem sospitar, decideixi fer canvis a cada trobada electoral. Això comportarà asseure als parlaments opcions polítiques noves amb desitjos de créixer, malgrat els dubtes sobre els seus particulars idearis que van posant-se de manifest.

Segurament el que esmento és un fet repetitiu en la majoria de democràcies modernes, on l’arribada de noves opcions és un fet objectiu des de fa uns anys, ara bé, el que no queda clar és la viabilitat en el temps de totes aquestes opcions, doncs no serà fàcil que els seus «arguments agraïts puntuals» vegin la seva aplicabilitat en funció d’uns equilibris que no es poden descartar, ni tampoc perquè les seves propostes comportin dubtes difícils d’acceptar per les majories.

En qualsevol cas, el nou mapa polític, sí que ens porta a una manera diferent de fer, on les opcions majoritàries, que estaven apuntades al «bipartidisme», ara entren en dubte per la fugida de gran part dels seus avaladors que ja no veuen aquesta via com la millor per fer front a una realitat cada cop més complexa, on el conflicte d’interessos s’assenta a la nostra societat amb vocació de permanència.

Les noves situacions que aquest nou marc comportarà, ens portarà enteses difícils de comprendre, i per damunt de tot, a majories, fins ara insospitades, on els implicats poders econòmics i socials també voldran dir la seva, a l’hora de validar, o no, la nova situació.

La política extrema que es voldrà aplicar en funció d’una representativitat pot ser el primer pas de canvi cap a una situació difícil que no podrà oblidar, en cap concepte, que el que es vol de manera general és conviure en pau i tranquil·litat, per damunt de les discrepàncies que sortiran. És cert que la possible situació no serà fàcil i que a més exigirà grans dosis de responsabilitat si el que es vol és seguir avançant, però no estaria de més fixar uns mínims d’acord, inclusiu pels més extrems, a l’hora de buscar alternatives que garanteixin una convivència innegociable.

Segurament si baixem a la dinàmica dels drets dels ciutadans, on cadascú té el seu convenciment particular, la cosa encara es posa més difícil, però per això la política és l’art de l’impossible, i és aquí on tocarà jugar des del seny per avançar cap a objectius possibles i fiables.

Tampoc es pot oblidar en aquest nou marc que ja tenim a sobre, els condicionants exteriors, i també aquí s’hauran de fer esforços des del realisme, per uns i altres, a l’hora de buscar objectius de país.

Sé que els que esmento és difícil i a vegades complicat de plantejar, però si no es fa el que toca, ens veurem abocats en un mar de confrontació, esperem que solament verbal, que unit a una fragilitat internacional inapel·lable, ens pot deixar com un país sense cap transcendència ni pes real, en una globalitat que aplicarà les seves solucions, ens agradi o no. El nou model, ja realitat, és també un repte que pot comportar avantatges si realment se sap reconduir el moment difícil en el qual estem establerts, i per tant, les seves opcions polièdriques poden suposar un punt d’inflexió cap a un espai de demà possible.