No compro mai loteria. Ni del col·legi del nen que no tinc, ni del col·legi professional al qual pertanyo. No, no és el d’humoristes, aquest el presideix un canari que viu a Madrid. Cada any dic el mateix, que el que guanyo a la Loteria són els diners que no hi he invertit des de fa 40 anys. Poca conya, sumeu de 100 en 100 euros i veureu com es podeu comprar una Derby «paleta».
Tinc dos amics a Reus que es diuen igual: el Sisco i el Francisco. El primer em va escriure ahir per dir-me que li havia tocat «El Gordo» (no, no sóc jo) i li cauria una quantitat prou digna. No seria per córrer nu per la plaça de la Llibertat, però sí per fer una festa gitana de les que duren una setmana. Me’n vaig alegrar, especialment perquè, com jo, està esperant que arribi el dia de la jubilació. En aquell moment em va fer ràbia ser dels que no compren loteria. I vaig començar a pensar en la meva mala sort, si vaig passar l’altre dia pel carrer Barcelona de Salou per què no em vaig aturar a comprar loteria? Però enmig d’aquest «Per què? Senyor, per què?» em vaig recordar de l’altre «Sisco». Ell va morir d’aquesta malaltia infame que no respecta ningú. Em vaig recordar d’aquell Seat 850 i aquella adolescència de Flash-Back. Llavors el meu esperit de «quina mala sort», es va transformar en un somriure. Jo sí que tinc fortuna, perquè tinc el més valuós: la vida. Sincerament, m’és igual tenir més o menys diners. Sempre dic que mai seré pobre, perquè la pobresa no està en els diners, sinó en l’esperit, i jo tinc ànima de milionari. Enhorabona «Sisco». Un record per tu, Francisco. Postdata: La meva dona m’ha dit que l’article d’avui es «monyes». El Nadal, ja se sap.