Temps de dubte

És un fet objectiu que el panorama polític, econòmic, judicial, social, etc., ha sofert en les darreres setmanes un sotrac que pot induir-nos a una sensació generalitzada de dubtes respecte a una dinàmica social, en la qual es produeixen massa inseguretats a l’hora de donar una resposta acurada als diferents interrogants plantejats.

Segurament el que esmento, és més una sensació que una realitat, doncs l’evidència suposa que el dia a dia de cadascú de nosaltres segueix en la seva línia, més o menys optimista, però en tot cas, plena de la intensitat lògica de la feina que ens pertoca.

Sembla evident que la inexistència d’un govern, després de passades algunes setmanes des de la celebració de les eleccions, comporta greus problemes a l’hora de prendre les grans decisions, però és que a més, la perspectiva tampoc té un final a curt termini, doncs les negociacions, sempre complicades i difícils, fan que la trobada de l’entesa sigui més dificultosa. Analitzada la situació, la realitat és que la conformació d’un govern de coalició, al que no estem acostumats, suposa llargues dissertacions per aprofundir en un marc de síntesi que comporti un executiu amb garanties de continuïtat i no solament salvar una situació puntual.

Pel que fa al tema econòmic, les coses tampoc van pel camí de l’optimisme, així els «tocs d’atenció» de la Unió Europea respecte determinades dades que ens afecten directament, comportarà la presa de decisions que, en moltes ocasions, no seran agradables per la majoria de la ciutadania. La lògica ens situa en una posició, on la influència internacional cada cop es fa més evident, i on la presa de determinades decisions de caràcter fiscal, a les que ens veurem abocats, comportarà que, tampoc aquí, les bones perspectives siguin a tocar.

Si entrem en el món judicial, amb les darreres resolucions dels Tribunals Europeus, la cosa tampoc es posa fàcil, i els nostres «Jutges» hauran de fer la seva feina dintre d’un marc de pressió mediàtica i política, que moltes vegades pot superar la seva pròpia capacitat de decisió. En qualsevol cas, estic convençut que tots els implicats sabran fer el que pertoca per esvair els dubtes intencionats, d’uns i altres, a l’hora de buscar uns interessos, finalment exclusivament de caràcter electoral. Ja sé que aquest és un tema molt de moda, on tothom sembla que pugui opinar sense el coneixement a fons del que realment es parla, confonent, massa vegades, «justícia i dret», amb tot el que això comporta per posar en dubte una qüestió, que per damunt de tot hauria de gaudir del màxim respecte, agradin o no les seves resolucions.

En el tema social, on per part dels diferents governs, es va prometent sense límits i sense valorar la viabilitat pressupostària, no desitjaria que arribessin a un «aterratge descontrolat» i, per tant, aquí també s’hauria de fer pedagogia sobre els desitjos lícits i les possibilitats de fer-los realitat, en funció d’uns equilibris pressupostaris que no es poden deixar de costat de cap manera. En tot cas, l’exemple de «l’incendi francès», on les reivindicacions comencen a arribar repetidament al carrer, davant la falta de resposta del govern de torn, no és un mirall desitjable que puguem descartar d’entrada. En definitiva, no crec que es tracti de mirar el nostre demà amb ulls optimistes o pessimistes, sinó amb l’autoexigència personal, sobre unes dades, que són les que són, i que seran difícils de modificar des d’un voluntarisme, buit de continguts i sustentat exclusivament en el desig.