Anotacions contra l'exemplaritat

És com, si a les festes nadalenques, tot hagués de ser perfecte i haguéssim de lluir una exemplaritat meravellosa que ha d’estar relacionada amb la virtut, i que pel meu gust, està molt allunyada de la realitat. Famílies exemplars reunides al voltant d’una taula, ni una paraula altisonant, ni una veu més alta que l’altra, exemplaritat a la que renunciem als pocs minuts de la reunió.

Poc és irreprotxable o exemplar, per això escric aquest article.

Tots som imperfectes, vivim els nostres propis condicionants i sí, podem arribar a ser brillants en algun aspecte que pogués servir d’exemple, però en general, tenim vicis, a estones una vida anodina i de vegades som mediocres, contradictoris o simplement mesquins.

Aquesta exemplaritat, la intenten representar els nostres dirigents, encara que com a societat estiguem molt lluny d’ella. A tenor d’una situació que ens ha superat, s’ha anat instaurant com el contrari a la corrupció, mentre dura, es clar! Perquè amb el temps sempre s’acaba destapant algun fet que la gargoteja. Els de la virtut des de sempre han estat els beats.

La cobdícia sense fre, pels diners i l’estatus, que hem vist en tants casos de corrupció i també en carreres molt brillants, té una pàtina molt carrinclona.

A mi palpar-la em fa pensar que ha d’amagar una cosa fètida darrera. I això és, perquè aquesta, no s’escenifica, simplement es dóna, des de l’autenticitat, el rigor, l’amor, la discreció.

La virtut escenificada, que veiem de vegades als mitjans, em fa pensar. I és pel que els explicava, per aquest «tufillo» que l’acompanya, inevitablement. Diguem que aquesta mena de persones que escenifiquen virtuts són una col·lecció digna d’estudi científic. Impostada com és, amaga, en algunes ocasions, persones amb pocs escrúpols, aprofitats, estafadors etc.

Que els dubtes sobre el que és bo, pels que puguin dependre de nosaltres, puguin inquietar la nostra consciència, ens fa més humans i poc té a veure amb aquests homes i dones tan, tan exemplars.

Es dona per entès que l’exemplaritat a la vida pública, respon a una exemplaritat també a la vida privada, però no sempre és així, ens hem afartat de veure casos. I penso en la genialitat de Michael Jackson a la que acompanyava, la seva dubtosa vida privada ja d’adult. O el mateix Maradona amb les seves excentricitats, la malmesa Amy Winehouse, la model Kate Moss i un llarg etcètera, i no sols de l’escena artística.

D’altra banda, també creiem que l’exemplaritat arriba, responsablement, allà on no ho fan les lleis. I també dubto, perquè aquesta moralitat afegida, en la major part dels casos és subjectiva, per més que s’obstinin a fer-nos creure el contrari. A les regles de joc està complir les lleis, no ser exemplars.

Que passaria si, pel que es veu, en comptes de contraposar l’exemplaritat a la corrupció, haguéssim contraposat la solidaritat o la dignitat? No anirien millor les coses? A mi, sincerament, em resultaria més entenedor.

No, ni vostès, ni jo, som exemplars, és una marca de fàbrica.