Com que visc en un cinquè sense ascensor m’hagués agradat que em regalessin un immoble. Al Pare Noël no li ha sortit de les boles, però m’ha concedit una taula (sense negociació), un armari (per sortir d’ell si cal), quatre cadires (el que vol Coleta’s Gang) i un despatx (el que més valora un expresident) i m’he de buscar un guardamobles perquè la mudança costa més que posar en marxa el pàrquing de Jaume I. «Ara entro a internet i miro preus», he dit innocent. Ha! Preus? És més fàcil saber a com està el gram de crack a Harlem que et diguin què et poden cobrar per un guardamobles.
Primer he trucat a un home d’uns –tirant baix- 450 anys a qui se li tallava la conversa perquè estava dins el traster. He penjat, perquè semblava que estava parlant amb un alcalde tartamut quan li preguntes per què apugen l’IBI. Després he trucat a un altre senyor que probablement duia ulleres de sol a dins d’un local fosc, vestia una gavardina amb les solapes aixecades, amagat sota una gorra i amb la carpeta del Villarejo. Quan he dit la paraula tabú «preu» la conversa semblava escrita pel Pau Donés, el de Jarabe de Palo, que ara es deu llogar trasters. «¿Cuánto me puede costar?» «Depende». I jo: «¿De qué depende?», «Del tamaño, la localización... ¿Cuánto tiempo lo quiere?». «Depende». Deu minuts més tard ha dit «Ya le enviaré un presupuesto». Ara deu treure la ouija, invocar Einstein i Stephen Hawking perquè li facin el càlcul. Així que si em veieu dinant amb la dona al mig de la plaça Imperial Tarraco en una taula de fustes nobles, segur que estem planejant matar un guardamobles. No tindreu una mica de crack de Harlem? Si vas drogat et baixen la pena.