Més Europa

Amb les darreres resolucions judicials de la justícia europea, sembla que, per una part de la ciutadania, es vulgui posar en dubte la nostra pertinença a Europa com un fet reivindicatiu per recuperar una suposada sobirania que vàrem cedir a la Unió de manera quasi unànime en el seu moment.

Certament, el posicionament partidista de determinades opcions polítiques, desqualificant, sense cap rubor, sentències polèmiques, no pot ser l’inici d’una dinàmica que pugui posar en dubte el fet objectiu que Europa, en els darrers anys, ha suposat una garantia, en molts àmbits, per una ciutadania que va apostar clarament per sumar conjuntament.

No oblidem que els Tribunals europeus van ser els que van garantir temes de tanta importància com els drets dels consumidors, especial referència a les clàusules abusives dels contractes bancaris, per tant, la tasca feta, reconeguda expressament pels nostres tribunals, ha comportat també en aquesta basant, un avanç indubtable, amb beneficis directes per milions de persones. Així mateix, la feina a Luxemburg també ha comportat establir paràmetres de convivència pel que respecte a buscar equilibris imprescindibles, quan es produeixen dubtes raonables en l’aplicació particular de cada país.

Sembla evident que el que ara es planteja, és més una qüestió purament partidista, i d’interès electoral, per captar suports, que tot sigui fruit d’una valoració objectiva del que esmento, per tant, no crec que sigui una bona nova transitar per aquesta línia de posar en dubte una Comunitat Europea, que malgrat els seus defectes i errors, que els té, segueix sent una opció inapel·lable per sobreviure en un món on els interessos creuats d’uns i altres en la valoració evident, són un fet indiscutible.

Pensar que tornar a una unilateralitat i a un autoaïllament, pot comportar la resposta als greus problemes que ens afecten, és una bajanada sense sentit, que ens abocaria a una situació d’indefensió internacional on els més dèbils serien, novament, els grans sacrificats.

No crec que siguin temps, malgrat tot, de fer «invents», sinó de buscar com millorar una trobada comunitària que haurà d’adaptar-se a la fugida del Regne Unit i l’increment de representació política de plantejaments instal·lats en els extrems del marc ideològic; seria el moment, en tot cas, d’aprofundir en els grans pactes per remodelar en positiu un nou marc europeu que, per damunt de les discrepàncies, pugues fixar uns mínims de consens en temes vitals.

Esperem que els dubtes que es poden introduir a la societat, en funció de determinades decisions jurídiques, no comportin abandonar-nos cap a un estadi d’impotència on les «calentors puntals» puguin multiplicar els esvorancs en els quals puguem caure.

L’opció per buscar una Europa forta, per damunt dels puntuals desacords, hauria de ser un objectiu, on ningú es sentís menyspreat, i per tant, la tasca a fer a partir d’aquests moments, complicada i difícil, hauria de ser la prioritat inexcusable pels nostres líders, que haurien de deixar de costat «les enquestes puntuals» de vot electoral, per fixar un compromís de futur.