He rebut una invitació per anar a un acte periodístic a l’hotel Palace de Madrid, aquell lloc on teniahappy hourel Duran i Lleida. He arribat a Madrid i he caminat enamorat d’aquell barri de museus i edificis majestuosos. A l’hotel m’han demanat el nom i he fet la brometa de sempre: «soy Peñalver, ya sabe, descendiente del Conde de Peñalver, el de la calle...». El de recepció ha fet mitja rialla però ha pensat que sóc un imbècil i m’ha donat el boli per signar com si m’hagués d’apunyalar. He obert el balcó de l’habitació i he mirat els lleons del Congrés. No, no vull dir aquelles estàtues de la porta, sinó l’Abascal i l’Ortega Smith, que entraven en aquell moment saludant els policies.Era d’hora i encara tenia temps de fer una cerveseta per la zona. He entrat a Can Punyetes, al carrer San Agustín, a poca distància de l’hemicicle, una taverna catalana al cor de Castella, tot i que podia ser perfectament un lloc de reunions de magistrats. Per això de les punyetes ho dic. Uns que tenia al costat, parlaven de la samarreta de la Mireia Vehí. Jo, que ja no m’higuipo gaire, no havia identificat per la tele qui era la nena serigrafiada a la roba de la cupaire. Era ni més ni menys que la Marisol! La Greta Thumberg dels seixanta, uns anys en què estava més de moda l’escalfament dels fusells que del globus. M’ha estranyat que la«vehina»portés un símbol tan folklòric, però ho he entès quan, entre les bufades de la cafetera, algú ha comentat que la Pepa Flores, que així es deia la nena prodigi, va vendre joies per finançar el 1980 el primer partit independentista que va arribar al Congrés. Ja ho cantava ella... «La vida es una Tómbola». I tant!