El criteri

Com fabricar-se un criteri, que no estigui deslligat de la realitat, és una feina titànica, que molt pocs assoleixen per la manipulació constant, a què ens sotmeten els mitjans de comunicació, no pas informatius, del règim establert que evita el progrés civilitzador de l’ésser humà, en la seva fase expansiva de desenvolupament mental. Tots els artificis condicionen a què ens vegem arrossegats per la força de l’ambient, cal tenir perfecta coneixença de la influència de cada un d’ells; cada artifici genera un comportament psicoestètic que cal conèixer a fons en tot el seu abast, perquè, si no, la seva afectació en el nostre comportament recaurà en l’error. Com desenvolupem el criteri personal a través del temps? Tenim criteri de dirigent o criteri de dirigit a l’hora de valorar quelcom, i de portar-ho a la pràctica? Tenim, doncs, prou criteri per discernir el que ens nodreix de saviesa, del que ens la distorsiona? Sense un criteri clar, no es pot criticar, sols xerrar, mai enraonar. Tenim criteri quan hi ha una maduració psicològica correcta i una expressivitat psicoestètica actualitzada. La coherència comporta un cert agosarament quan fem una crítica del poder establert, o d’una autoritat superior. La valentia també té a veure en dir les coses pel seu nom, en trobar la veritat i ser capaç de dir-la.

Els que no tenen dignitat i no saben ni de quin color aquesta va vestida, com està succeint amb els dirigents d’aquests moments, en què ens toca viure, voldrien que no existís cap mena de dignitat, perquè poc o molt els molesta, els incomoda la consciència visual dels altres. Els manipuladors de consciències distorsionen el criteri personal i desorienten el bon enteniment de la raó natural, que és el seny. No podem seguir el criteri de l’últim que parla, ni ser un critiquejador, que tot ho troba malament. Tenir criteri propi reclama un esforç ingent de rumiar el que dius i escoltes. Tenir opinió no vol dir tenir criteri; d’opinions, n’hi ha tantes com persones, però no totes les persones demostren tenir criteri; aquest reclama ponderació i no seguir la moda imperant sense anàlisi; tenir criteri vol dir tenir informació i saber aplicar-la a consciència. El criteri ens porta a jutjar les coses de manera noble, de treure’n un judici just, tant si ens és favorable com desfavorable. La valoració ha de ser digna, no exaltada, ni interessada, i, menys, condicionada. Les societats avançades i sanes de prejudicis no creen falsos crítics per desorientar la gent i així tenir-la ben adotzenada. Tot és criticable, però cal tenir un caràcter ferm per mantenir un criteri basat en la raó. Tota civilització ha de tenir coratge civil, per criticar les lleis injustes que ens perjudiquen a procedir natural del nostre viure diari. El criteri ens portarà a comprendre les nostres actuacions i les dels altres, el nostre tarannà estarà manat per la lògica més convenient, per no errar-la.

La concepció del criteri ve de lluny, els grecs el denominaven Kpitnpiov=Kriterion. Tenir el criteri d’idealitat és una feina feixuga que molts no volen fer i pocs aconsegueixen reeixir-hi, el criteri evita la disgregació de les nostres idees. Jaume Balmes va escriure un llibre interessantíssim titulat El Criteri, en el qual podem constatar el seu interès perquè tothom es formés en les normes del criticisme. En contra del que pensava en Balmes, estem assistint a un espectacle tristíssim en els mitjans de comunicació, on tothom sap i opina de tot i de tothom, la qualitat va de baixa a tots els nivells, i això és criticable i exigeix que s’esmeni i corregeixi. Demanem la presència de bons crítics coneixedors del tema que s’estigui debatent, persones que no deformin ni manipulin la informació verídica per manca de preparació o interessos, siguin ocults o no. Aquesta ignominiosa tergiversació de la realitat crea una desorientació frustrant que ens condueix a una infelicitat difícil de pair. Els crítics són gent honesta i necessària que marquen les pautes reals, i ens fan de model a l’hora de contrastar les opinions de les persones que es dediquen a la vida pública, la literatura, l’art, la moda, etc. Aquest fet ens ajudaria a tenir un criteri clar de modernitat cap al futur, un futur que ens encoratgi a lluitar perquè les coses siguin més humanament valorades. Les màquines i tota mena d’artificis han estat inventades per la creativitat humana, de nosaltres és el mèrit. Podem quedar bocabadats pels enginys que som capaços de fabricar, i per la intel·ligència artificial, però al darrere sempre hi ha la inquietud i saviesa de l’ésser humà amb un criteri diàfan.