Els altres temes

L’efervescència política on permanentment sembla que som instal·lats, comporta que molts dels temes vitals per la nostra supervivència quedin en un segon lloc, malgrat que la seva referència comporta, per si mateixa, la mateixa vigència de futur per la nostra societat dintre d’un marc de supervivència econòmica que afecta milers de ciutadans.

Els «altres temes», segurament no prioritaris pel mateix mercat mediàtic, que és qui marca el que és prioritari i el que no ho és, no per la seva transcendència, poden quedar aparcats si realment el que volem és un futur amb garanties de poder mantenir una solvència econòmica mínima per la gran majoria de la gent. Ja sé que el tema identitari és molt important, i omple majoritàriament el temps i l’espai de la majoria de mitjans de comunicació, però crec que seria un greu error no parlar també, en la seva justa mesura, de tots aquests altres problemes que clamen solucions urgents, si no volem veure’ns abocats a un model de negativitat indesitjable.

Recentment el màxim responsable del complex químic a casa nostra, per cert, referència vital de creació de llocs de treball, posava el crit al cel sobre un tema que ja va ser reivindicació repetida del sector, com és l’alt cost de l’energia i les seves conseqüències directes en els comptes de resultats de moltes empreses del sector, que veuen perillar la seva competitivitat i directament la seva viabilitat a curt termini; el tema té molta més transcendència de la que es pot valorar, si no s’aprofundeix en la comparativa respecte a costos a altres països. Certament la qüestió descrita hauria de tenir respostes per part dels qui manen a tots els nivells, malauradament la realitat és que, per damunt de la queixa, pocs han sigut els pronunciaments dels líders locals i nacionals al respecte. Segurament el fàcil és parlar de generalitats o qüestions sense transcendència, optant per un llenguatge més proper al nul compromís real, que a la implicació, en un punt vital pel nostre futur.

També tot el que fa a «inversions pendents» en l’entorn de PortAventura, que sembla que és una nova que «surt i entra» en funció de no sé quins interessos partidistes, suposo que conflictius; però per damunt del possible desacord polític puntual, la realitat és que «supermajoritàriament» el fet té el suport de la ciutadania i, per tant, no s’hauria de seguir en la inconcreció, doncs el capital que ha de fer front a la inversió, més aviat que tard, pot tenir alternatives que ens deixin de costat, amb el que això comportaria a l’hora de perdre milers de lloc de treball i ingressos públics garantits en la proposta en discussió.

Fins i tot el tema «infraestructures» queda en un segon lloc, i això que les seves mancances són sofertes per milers de catalans que veuen diàriament com els serveis públics de transport es troben totalment desfasats, i dia sí i dia també, la seva precarietat es repeteix sense cap expectativa de solució. Les rodalies repetidament exigides semblen oblidar-se del país encara que en si mateixes siguin les més utilitzades de tot l’Estat, amb gran diferència.

A què s’espera a signar un acord al respecte, no com exigència, sinó com proposta comuna necessària per milions de persones que tenen lligada la seva feina al moviment per arribar a aquesta.

Podríem parlar, així mateix, de qüestions on l’atur juvenil, que no veu el seu final, la congelació d’inversions compromeses, o la pujada indiscriminada d’impostos sense cap lògica de previsió i conseqüència, però segurament això ens portaria a un ampli debat inacabable.

Per acabar, la lògica diu que un exercici de priorització de problemes és fonamental per conquerir objectius encara més amplis, esperem, en tot cas, que no siguem curts de mires i, entre tots, sapiguem reconduir una situació que si no es fa el que cal, ens deixaria sense futur, agradi o no.