Perdre el tren

Vull anar en tren i no em deixen. M’explico. El 1848 es posava en funcionament la primera línia de ferrocarril d’Espanya que unia Barcelona amb Mataró. Onze anys abans, el 1837, l’era del transport ferroviari espanyol s’havia estrenat a Cuba. Connectava l’Habana amb Güines. Però aquesta és una altra història. Ara, cent setanta-dos anys de la implantació de la mobilitat col·lectiva per vies, s’ha modificat la línia de la costa deixant sense servei les estacions de l’Hospitalet de l’Infant, Mont-roig, Cambrils i Salou.

Les nostres comarques estan condemnades a dependre principalment de les comunicacions per carretera? Les administracions central i autonòmica, competents en la matèria, ens estan dient que hem perdut en tren com a eina de connexió de proximitat? Sincerament, no ho acabo d’entendre. Després de gairebé dos segles d’experiència i amb casos d’èxit en països del centre i el nord d’Europa, nosaltres ens hem de resignar?

Les necessitats i els desitjos dels més de 690.000 habitants del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre cauen en sac foradat als despatxos dels planificadors dels serveis. Amb empentes i rodolons es va inaugurar el 2006 l’estació del tren d’alta velocitat del Camp de Tarragona a Perafort. Han passat gairebé catorze anys i continua estant mal connectada amb el territori on resideixen els seus usuaris naturals, especialment amb Tarragona i Reus. És un contrasentit Tardem gairebé el mateix en anar fins a l’estació que en el trajecte fins a Barcelona. I no parlem de l’oferta de servei d’autobusos ni de l’aparcament exterior «improvisat» des de fa més d’una dècada. Una vergonya. I els serveis ferroviaris ordinaris entre Tarragona i Reus amb Barcelona són francament millorables. Com voleu que deixem el cotxe a casa i afavorim la reducció de la contaminació si els administradors dels trens no ens hi volen.

Llegia les declaracions d’un portaveu d’ADIF (Administrador d’Infraestructures Ferroviàries), arran de les modificacions de la línia de la costa, assegurant que l’objectiu ha estat oferir un transport públic segur, fiable i còmode. Ignoro en quin món viu aquest senyor però dubto que sigui un usuari sincer.

Deixant a banda els trens de mitja i alta velocitat, la resta no són fiables ni còmodes. Segurs, per sort, sí. I és el peix que es mossega la cua. Ho intentem però acabem desistint i tornant a agafar el cotxe. I aquest senyor també argumenta que no es poden ampliar els serveis perquè l’entrada a Barcelona està saturada. No ho dubto. Però han tingut dos segles per corregir-ho amb visió de futur i no ho han fet. Les reivindicacions i les queixes dels alcaldes i les alcaldesses i de diferents col·lectius de les nostres han tingut magres resultats fins ara. Veurem si el govern dialogant de Pedro Sánchez amb la Generalitat permetrà canviar aquesta dinàmica.

Aquest tren tampoc l’hauríem de perdre.