Crec que hi deu haver algun ésser superior, posem per cas Sant Linotipi, que des de dalt va col·locant els periodistes a l’escenari dels fets perquè ens puguem lluir algunes vegades, i d’altres, per protegir-nos. Ahir vaig recordar aquell 8 de maig del 1992 en què anava en moto per l’N-340 procedent de Vila-seca quan dins el casc vaig sentir una explosió que em va fer girar-me a dreta i esquerra buscant dos camions que haguessin xocat. El que havia passat era que, a uns 500 metres, havia petat Tedesa, una empresa propera a la que dimarts va tenir l’accident. A l’avantatge de ser el primer periodista a entrar en aquell desastre de tubs, s’hi va unir el desavantatge de què gairebé em quedo sord. Eren temps en què teníem la sort de no tenir mòbils, els telèfons de l’empresa no funcionaven i a la redacció ningú sabia que hi havia un redactor «seu» a la seu de la notícia. També m’he recordat que ara farà uns dotze anys va descarrilar un AVE a tres metres de la paret de l’empresa on treballava, al Prat de Llobregat.
Però no només em passa a mi. L’altre dia m’explicava l’Esteve Giralt que estava de vacances a Cuba quan Fidel Castro va deixar el poder en mans del seu germà. No, no és que el deixés en mans del germà de l’Esteve, vull dir el Raúl Castro. Recordo un becari que estava a Londres quan Lady Di va morir i també, fa pocs, a Nova Zelanda, hi havia un reusenc, l’Aleix Cort, quan va esclatar aquell volcà. En canvi, el sant em va apartar de la presó de Tarragona quan els presos demanaven per mi durant un motí. Sant Linotipi va fer també que deixés uns anys el periodisme per fer d’humorista. No sé jo si aquest sant va molt fi.