Un concili que il·lumina el futur

El Concili Provincial Tarraconense de 1995 compleix vint-i-cinc anys. Va ser un fruit de l’Esperit Sant i una joiosa experiència de comunió eclesial. Els més de dos-cents membres que estaven reunits en assemblea conciliar van celebrar junts els sants misteris, van pregar el Senyor, van obrir els seus cors a la Paraula de Déu i a les veus dels germans, van reflexionar i discutir fraternalment amb el desig d’interpretar la veu de l’Esperit que demanava a les nostres Esglésies fer una adequada recepció dels ensenyaments del concili ecumènic Vaticà II.

El treball del Concili Provincial va ser una recerca de signes de resposta a la pregunta feta a l’Esperit. Una pregunta ben vàlida i actual en el nostre avui eclesial: «Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?». Aquest era precisament el títol de la Carta Pastoral dels nostres bisbes en l’epifania del 1994, quan convocaven el Concili Provincial. Les nostres Esglésies havien viscut amb gran intensitat el Concili Vaticà II i maldaven amb esperança per aplicar-ne les orientacions amb intensitat renovada i amb imaginació creativa, a la llum de l’Esperit.

El Concili de la Tarraconense era conscient que no podia reduir la pastoral a un problema de simple reorganització i coordinació. Es tractava, en canvi, de reunir el Poble sant de Déu en l’Esperit Sant, per tal de fer de les nostres Esglésies el santuari de la presència de Déu enmig dels homes, anticipació de l’Església celestial i, al mateix temps, esdevenir fortes en el testimoniatge de Jesús, enmig de la gran tribulació, com afirma el llibre de l’Apocalipsi (cf. 7,14).

Contemplant els seus documents i resolucions, hom s’adona de la seva profunda actualitat. A la llum de l’Evangeli i de l’escolta de la Paraula de Déu, anunciar l’Evangeli a la nostra societat, amb una sol·licitud especial pels pobres, i en un marc d’unitat pastoral de les nostres Esglésies, ha de ser el pern o el pal de paller de l’Església d’avui. Per aquest motiu, ens trobem en plena fase de recepció del Concili Provincial de 1995. Amb les degudes condicions d’universalitat de temps i d’espai, la recepció ha d’anar originant un veritable «consensus fidelium», que implica aquella concordança en la fe i en les obres de tot el Poble sant de Déu.

Cal donar gràcies a Déu per l’experiència eclesial que va suposar el Concili Provincial a les nostres Esglésies. D’aquí que en el nostre present eclesial, després de vint-i-cinc anys, n’hem d’esperar:

1) En primer lloc, la recepció progressiva i el compliment, a llarg i a curt termini, de les seves resolucions, sempre a la llum de la Paraula de Déu que ha d’il·luminar totes les situacions.

2) Una major obertura i diàleg de les nostres Esglésies amb la societat i amb els qui no pensen com nosaltres. Diàleg i obertura exercits amb una identitat clara i transparent.

3) Sentir el dolor de tantes persones que sofreixen per causa del que sigui, però sobretot d’aquelles persones que no tenen les condicions indispensables per viure dignament. Per aquest camí els cristians no podem estar mai en vaga.

4) l foment d’un treball interdiocesà més conjunt, que és la garantia per a donar una resposta cohesionada i unitària dels grans reptes que Catalunya, com a unitat pastoral, té plantejats.

El Concili Provincial no va ser una flor d’estiu. Ara, el que ens cal és que tots plegats fem dels seus documents i resolucions un torrent d’aigua que regui la terra, que amari les nostres Esglésies assedegades d’Evangeli i pugui donar flors i fruits al llarg dels anys. No hi ha res més cristià que esperar.

Nosaltres mateixos som el resultat del somni esperançat de Jesús, que tot ho confiava al Pare. I mentre correm la nostra etapa d’aquesta cursa apassionant, a la llum del Concili Provincial de 1995, avui se’ns ofereix l’ocasió de fer no una nova Església, però sí renovar a fons la que ja tenim i formem, i ens ha estat confiada. Una Església acollidora, que aporta sentit i esperança, que mostra a través del nostre testimoniatge fins on arriba l’amor de Déu.