Els 'hediondos' de la carxofa

Hi ha tres situacions en què no m’agradaria trobar-me mai. Una és treballar en una agència de models que muntés la meva dona. L’altra que a VOX, PP o C’s em fessin una oferta esgarrifosa de diners, que em sortissin per les orelles, per treballar al seu departament de comunicació. I, l’última, seria tenir la pròstata com el cap del Tarracus. Aconseguit!

Un dia, a un bar de Las Palmas de Gran Canaria, on treballava quan es van estrenar els anys 90, una comitiva oficial de cervesers mirava el final de la Vuelta Ciclista a España per la tele. Quan els periodistes acostaven la carxofa al guanyador de l’etapa, el Gambrinus de bar va cridar: «Esos‘jediondos imbésiles’de los periodistas, no le dejan ni respirar». Vaig acabar-me l’anís del Mono (sí, soc molt home) i em vaig apropar a aquell home per preguntar si tenia algú a la família «preparao» però sense feina, que buscava gent per la zona per a una empresa de comunicació. Ho vaig encertar, tenia una filla a l’atur. «¿Y aceptaría un sueldo de 160.000 pesetas con contrato fijo?» Se li van posar els ulls de pin parental i va dir amb accent canarión «¡Claaaaro!». Li vaig apuntar a un tovalló el meu telèfon. Em va preguntar en què consistia la feina i li vaig dir que em truqués a la tarda que li explicaria. Una vegada a l’hotel vaig rebre la seva trucada. «Mire, el trabajo consiste en recoger declaraciones de los ganadores de los rallyes antes de que se quiten el mono. Igual que los hediondos imbéciles de la Vuelta Ciclista a España». I vaig penjar. Vivia a l’hotel, així que ja tenia confiança per demanar que no em passessin cap trucada, excepte les del Jordi Gago. És clar!