Els límits del diàleg

Repetidament, sembla que a tots ens costa, cada cop més, parlar de temes d’actualitat, en funció del mateix plantejament polític que sobre els mateixos pugui mantenir el nostre interlocutor, és a dir, ens podem autocensurar en funció dels mateixos pensaments divergents dels quals tenim davant. El tema en si mateix és lògic, perquè sempre s’ha fet així a l’hora de discutir i comentar d’acord amb un principi que estava per sobre que era la relació personal, fos amistosa o de respecte.

La temàtica que esmento, a més, es presta a múltiples interpretacions, massa vegades manipulades, en funció dels temes que es parlen, i així, segons qui escolti, pots entendre que l’opinió diferenciada suposa trencadisses en les relacions provocades per un tema que, agradi o no, existeix a la nostra societat.

Sempre s’han debatut temes que poden portar controvèrsia i això no ha suposat que ningú es lamentés, ara bé, si la discussió es fonamenta en determinats punts de fricció, la conseqüència és el terratrèmol familiar o de relació amistosa. Segurament, vista la cosa de manera objectiva la realitat és que tots els interpel·lats poden tenir una part de raó, però el que seria molt greu és buscar culpables exclusius a la mateixa política sense referir-nos a aquells que provoquen la situació.

És evident que els límits interpretatius del que esmento són molt «fins» i, repetidament, manipulables, el que fa que les possibles solucions, imprescindibles per la mateixa supervivència dels que discuteixen, s’allunyin cada cop més; malgrat tot això, quelcom hauria de valorar com ho fem per tornar a un diàleg necessari, que posi a taula a les majories necessàries que avui sembla que han marxat, cadascuna en funció de la seva interpretació unilateral.

Certament, és impossible mantenir «posicions de màxim» innegociables però el que sí que seria aconsellable és parlar de «mínims» com un intent per poder arribar a acords que ens permetin reconduir un problema que el temps no soluciona i que finalment exigirà altres mesures, si realment es vol conquerir noves majories des de la lògica. Crec que ja ningú aposta per l’extermini ni la desaparició del que no pensa igual, però el que és innegociable és la trobada d’amplis suports, encara que això només comporti una treva temporal per tornar a camins d’èxit de convivència ara posats en dubte.

No crec encertat parlar de renúncies però sí de transaccions a l’hora de fixar uns objectius comuns per damunt de la respectable discrepància; ja sé que el que esmento té una càrrega política desmesurada i que suposa «conquerir suports electorals» en funció de posicionaments, com més extrems millor, però el seny, massa vegades orfe en el que esmento, hauria de tornar si realment el que es vol són solucions de veritat.

Podem seguir pel camí emprès, on cadascú es tanca en la seva raó, que no es pot posar en dubte per cap concepte, però aquesta opció l’únic que garanteix és negativitat, es miri per on es vulgui, i és evident, a més, que tots els posicionaments han sofert menyspreus i desqualificacions, però els greuges s’haurien d’aparcar si es vol reconduir des del diàleg, una entesa, avui trencada per la desconfiança mútua. No sé quant de temps poden continuar amb aquests «discursos» però del que estic convençut és que això només ens portarà a un final, en cap cas positiu per ningú.