Llegiu en blanc i negre. Gener del 1970. Els nens «pacients» esperem que obrin la porteta d’un col·legi situat als baixos d’un carrer de Jerez extret d’un llibre del segle XV. Vestim per a l’ocasió: pantalons apedaçats, mitjons sorgits amb ou de fusta i sabates amb gana. Don Fernando, el professor, a qui tothom coneix com el «Robaperas», crida des de la pissarra: «¡Están prohibidos bolígrafos y lápices. Pluma y tintero es nuestro lema. Nuestro libro, la Enciclopedia Álvarez!». Fa sis mesos que l’home ha arribat a la Lluna i un esborrador de pissarra de fusta vola com un míssil iranià cap a un nen que ha gosat dir: «¡Vaya rollo!» Era jo. Au! Nyanyo.
Ja podeu llegir en color. Gener del 2020. L’amic Joan Abentin, professor de les Dominiques de Tarragona, m’obre la porta d’una classe. La professora, la Laura, està ensenyant anglès a uns petits que em miren asseguts a terra. Busco l’esborrador de fusta. Ja no existeix. Tampoc la pissarra, perquè és un panell electrònic. Em giro i veig un sofà! M’he sentit com el «Robaperas» mirant una aula de Finlàndia. Escric amb un retolador màgic: «I’m a journalist» i no he acabat de posar la «t» quan sento la Juny, una nena de la classe, que crida «Posa: sóc periodista!». La filla d’Einstein em mira i diu, «vostè és el dels articles del Diari Més». En aquell moment, ja he pres dues decisions: adoptar la nena, i que quan tingui un fill el portaré a les Dominiques. Abans de marxar, a la porta del cole, em saluda una religiosa «setantera». No sé si dir-li mare, germana o Sor Citroën, però ella s’avança i comenta: «llegeixo els seus articles». Se m’ha complicat el dia, ara he de gestionar dues adopcions.