Quan poso la tele i veig el Trapero davant la magistrada Concepció Espejel, tinc un sentiment estrany. Com quan menges «cerdo agridulce» en un restaurant xinès, que si t’agrada el dolç, et sobra la part agra i si el que t’agrada és l’agre, eliminaries el dolç. Durant anys vaig tenir una relació professional amb la Concha. Jo era redactor de successos i ella presidenta de la segona secció de l’Audiència Provincial de Tarragona. Si hi afegim que el seu home era capità de la Guàrdia Civil, el vincle professional encara era més gran.
La Concha va ser sempre atenta amb mi, i alguna vegada fins i tot vam riure junts. Sempre vaig pensar que era una professional amb majúscules i era una dona que em causava una certa admiració. Però el món fa moltes voltes, i ara quan parlen de la Concha, ho entenc més en l’accepció argentina d’aquesta paraula, com a expressió de sorpresa, no la barroera. Com a persona que em va ajudar quan el Palau de Justícia era per a mi una «Scape Room», trobo que té un bon fons. Però la vida va passant i, dècades després, veig el seu nom relacionat amb casos com el del Bar Chinaski, els nois d’Altsasu, o Billy el Niño (el torturador que hauria d’estar en un lloc que no dic), i no sé què pensar. Ara presideix l’obra teatral d’un judici contra un càrrec policial català, deu ser una obra basada en alguna novel·la. Clarament s’hauria d’haver apartat d’aquest cas, i no em vingueu amb el conte de l’abstracció, tinc 59 anys. Espero, com a mínim, una sentència com la del Sandro Rosell, on es reconegui l’error de perseguir els Mossos per una actuació correcta i intel·ligent, no com «Los Otros», una pel·lícula premiada amb un Goya al millor muntatge.