Un patge sobre un cavall blanc recorre el meu carrer cridant: Peñalveeer! Peñalveeer! He sortit a la finestra per saber qui era el boig que gosava vociferar el meu cognom. Li he retret que no piqués el timbre, com tothom. He baixat els cinc pisos com si hi hagués un incendi i m’ha donat un sobre lacrat en vermell que duia perfum de Reus. Era una invitació de la Diputació de Tarragona. Em convidaven a esmorzar. A mi, que vaig importar la gana a Catalunya, m’ha encantat. M’he assegut a prop de la presidenta, la Noemi Llauradó, i així m’he assegurat de sortir a les fotos, com feia amb el Poblet. Ens hem reunit uns seixanta periodistes per escoltar atents el discurs de la presidenta. M’ha agradat, m’ha semblat una noia simpàtica i amb ganes de millorar el territori. Tot i que això de «territori» ho hauríem d’anar deixant, perquè sona a peli de l’Oest. Recomano fer servir «àrea»... No, tampoc, que em recorda a les botigues de Guissona.
Al cap de mitja hora ens han posat al plat una flauta de pernil i un suc sense obrir, tot un detall en aquests temps de precarietats pressupostàries. Al cap de 40 minuts he mirat els papers que tenia la Noemí a la mà. Era una carpeta amb folis escrits, jo diria que per a Fidel Castro. Lletra ben apretadeta a cos 9. Però m’ha semblat molt professional que no llegís. Després hi he caigut: s’ha deixat les ulleres de prop, amb 41 anys probablement ja li toca. Després de mirar un quart d’hora el bocata s’ha acabat el discurs. Ja anava a clavar les dents a la flauta quan... aturin màquines! Lou Grant havia de fer una pregunta. He tornat a deixar el pernil al plat cagant-me en el nou periodisme i l’off the record.