Un dia em vaig aixecar amb ganes d’anar a Sevilla i vaig escriure a Renfe per fer un reportatge sobre l’AVE per RAC1. Surto de Sants cap a la ciutat del que «perdió su silla» (tranquils, només és una dita, no faig broma del Parlament) amb l’Antonio Carmona, el portaveu de premsa d’això dels trens, no el de Ketama. En cinc hores ja estem a la capital andalusa. Una meravella! De tornada a Barcelona vaig repetint mentalment: 21:36, 21:36... L’hora en què surt l’últim tren cap a Tarragona. Però un armilla groga m’informa que m’he equivocat i fa deu minuts que ha sortit l’últim regional cap a Tarragona. Horreur!
Desesperat (no sé si sabeu quant val un hotel a Barna) agafo un tren cap a Sant Vicenç de Calders per enganxar amb algun comboi que vagi cap al sud. En arribar al Vendrell l’estació està tancant i un «segurata» em diu: «Pot anar a la Nacional, passa un autobús nocturn». Mitjanit. Estic a una parada de bus a l’N-340, fosca i freda, sota un fanal fos sentint els grills. Ni bus, ni Déu. Ara, poseu música country. Veig a la llunyania un burger que sembla sortit d’una novel·la de Bukowski. Vaig suat i malforjat, com el Cantinflas, amb un maletí a la mà. Demano a uns joves que em portin a Tarragona. Em miren de dalt a baix i fugen del meu costat com si fos un empestat. Truco un taxi. Ha! Festa Major al Vendrell! Sec al burguer, com un personatge de Pulp Fiction, a passar la nit. Finalment trobo un taxi que em porta a Tarragona pel mateix preu que la inversió del túnel del Coll de Lilla. Miro el rellotge. Han passat cinc hores. El taxista em mira i diu: «Què, de Festa Major?». Encara no han trobat el seu cadàver.