Dolor i Glòria

Quan he començat a veure infectats amb el virus aquest de la corona, m’he cagat. M’he posat a buscar per casa una màscara que vaig comprar per veure el Carrizosa al Parlament. També he comprat dues «litrones» d’alcohol al 99%, tres capses de guants de làtex i una garrafa de 8 litres de lleixiu «Conejo». Tinc les mans arrugades de tant de rentar-me-les amb sosa càustica i aigua bullent. Estic tancat a casa com una monja de clausura amb agorafòbia. Jo a l’hospital? Ha! Esterilitzar és el meu cognom.

M’he posat la bata i les sabatilles i he encès la pipa per inspirar-me. Aaaatxis! En aquell moment he notat com si un antidisturbis cabrejat m’hagués donat un cop de porra a les costelles. Ui, això fa mala pinta! Em costa respirar. La sort que tinc és que Tarragona no és ColauTown i tinc l’hospital al mateix carrer. A urgències m’han preguntat els símptomes i m’han dit que entrés a un box i em posés una bata. Ho he fet, però el metge m’ha fet canviar-me:«¿Cuando ha visto los bolígrafos y mi nombre bordado en el bolsillo no ha sospechado nada?». Es veu que aquella era la seva bata. Un cop aclarit, m’ha preguntat com m’havia fet el mal a les costelles i li he explicat que havia estat per un esternut. Ha posat cara seriosa i ha marxat. Jo diria que ell sí que s’ha trencat la caixa, però escollonint-se pel passadís. A continuació, una infermera m’ha fet entrar a un quarto fosc amb una porta que posava “X”. He pensat que allà perillava alguna cosa més que les costelles. Al final, com a Recaptació Municipal: una punxadeta i cap a casa. Avui m’he currat el titular, eh? Com? Que us he explicat la part del «dolor», però, i la Glòria? La infermera, home, la infermera!