Vivia a Cornellà de Llobregat fa uns cinc anys. Perquè us situeu... a prop de la Biblioteca Central. Us quedeu igual, oi? Però si us parlo del camp de l’Espanyol... ara sí, oi, Einsteins? Vaig preguntar a la dona què li semblaria venir a viure a Tarragona. I ella va dir «guai!». No ho deia perquè els lloguers fossin més barats, ni perquè aquí tinguéssim la Llarga, ni un alcalde de Hollywood. Li agradava Tarragona per la indústria. Ah, sí? Vaig dir somrient mentre per dins pensava «¡Manda huevos!». Sí, sí, quan em poso a buscar amb qui he de festejar ho faig bé. Doncs sí, a la meva dona li agrada Repsol. Bonic títol per a una novel·la. Me’n vaig adonar perquè els primers dies que vam venir a preparar la mudança ella es va quedar enamorada d’aquelles xemeneies. Abans, ja havia observat que mirava un altre paio amb bons ullets: la Cimentera del Garraf, i quan passava per Cubelles amb el cotxe quedava hipnotitzada amb la torre. M’ha costat d’entendre-ho, però ara us ho explico. Ja, ja sé que no us importa una merda, però a mi tampoc m’interessa passar la ITV i ho he de fer. Música. Jo vaig créixer a una casa que tenia un pi molt alt, i quan vaig arribar a Tarragona em vaig enamorar del meu barri per l’arbre de la mateixa espècie que hi ha a la confluència dels carrers Pin i Soler i Ritort i Faust. Si pensem que la dona és de Bilbao i ha crescut veient Altos Hornos, és normal que s’estimi les torres industrials. He de parlar amb el Quico perquè li ensenyi la xemeneia. No feu dobles interpretacions. Per cert, que el meu avi treballava a González-Byass, per això quan veig una ampolla de conyac em perdo.