Vosaltres, que teniu quartos, aneu de vacances a llocs exòtics amb noms estranys, com Ushuaia o Bangkok. Jo sóc més d’anar a destinacions més baratetes amb noms curtets, com Lleó o Vic, on el més exòtic que et pots trobar és un porró. En un d’aquests viatges em vaig enamorar d’un lloc bonic. Una esplanada groga envoltada d’arbres en un d’aquests pobles que surten de casa quan passa un cotxe, on no hi ha bar i et perdonen l’IBI. Vaig preguntar l’ajuntament quant havia de pagar per aquell tros de terra abandonat.Em van dir que ja me’l podia quedar, que a la guerra s’havien perdut els papers. Els vaig donar cent euros per a les festes i me’n vaig anar a clavar elpalo selfiecom Colom el 1492. Em vaig comprar una tenda de campanya i una paellera ben gran i, apa, cap al meu nou territori. Però, en arribar, em vaig trobar a un senyor amb unes ovelles pasturant al meu tros. Li vaig demanar que marxés de la meva propietat i va començar a riure. «Sí claro, y seguro que la Iglesia también es suya.Mi padre emigró a América y me dio esta tierra, no me jodas». Vam començar a discutir sobre si aquella terra era del Cid o del Conde de Peñalver i novam arribar a les mans perquè haguéssim mort de fred només de treure-les de les butxaques. «Mi hermano es juez, vete preparando». «Pues mi abogado es Zapater, el Mesi del Código Penal». Després d’un breu silenci, aquell home va proposar: «Vamos a negociar esto al bar de Almarza». I ja va estar tot fet. La terra es diria «El Cid del Peñalver», jo li portaria calçots de Valls, i menjablanc cada estiu i ell faria pasturar les ovelles a canvi d’una petita quantitat. Quant? 155 euros.