Qui més sofreix el maltractament del planeta no ets tu

Ja tornem a tenir aquí la campanya de Mans Unides, aquesta Organització no Governamental (ONG) de l’Església catòlica que lluita contra la fam en el món. És una campanya ben pensada, eficient i duta a terme amb claredat total, una claredat que comença indicant prèviament el destí concret de les aportacions, després de l’estudi i els pressupostos pertinents. Per tant, en arribar el febrer, la veu de Mans Unides puja de to. Però Mans Unides treballa tot l’any, perquè la campanya és de molta envergadura i perquè la fam no té espera.

El lema d’enguany és: «Qui més sofreix el maltractament del planeta no ets tu.» Se’ns convida a una aguda presa de consciència sobre la dramàtica destrucció que afecta la nostra «casa comuna», amb la consegüent desaparició d’ecosistemes i el deteriorament del territori i de la vida de les comunitats més pobres. Aquesta crisi socioambiental és, en realitat, una crisi de solidaritat que implica un desequilibri cada vegada més gran. Cal tenir present que la pobresa i la fragilitat del nostre planeta són dues cares d’una mateixa realitat que pot anomenar-se insolidaritat. I, si entrem en la seva valoració moral, hem de dir que és un problema de justícia distributiva. Els països desenvolupats produïm més del que necessitem. Els estudiosos d’aquest ram diuen que la producció actual, dividida pel nombre d’habitants de la terra, pot proporcionar sobradament una dieta i uns mitjans de viure equilibrats per a tothom.

Ara bé, massa sovint carreguem a les espatlles dels governs la solució de tots els problemes. És una concepció d’immaduresa de la nostra societat. És bo, és el millor camí i el més natural que siguin els mateixos ciutadans des de les seves institucions els qui sensibilitzin l’opinió pública i promoguin empreses que condueixin a una major justícia distributiva. És una nota de maduresa. Els governs dels Estats han de vetllar per l’ordenament i la netedat d’aquestes gestions, han de prendre les grans decisions en aquest sentit, amb l’avantatge que si el poble ha estat sensibilitzat per institucions, més fàcilment comptarà amb la seva solidaritat.

Obrim-nos a un nou camí de conversió amb una vida més evangèlica, més sòbria i més compromesa amb models de desenvolupament solidari que ens permetin de connectar —segons el document final del Sínode de l’Amazònia— «l’exercici de la cura de la natura amb aquell de la justícia pels més empobrits i desafavorits de la terra, que són l’opció preferida de Déu».

El treball de Mans Unides és ben pensat, realista i clar. Des d’aquestes ratlles vull felicitar i encoratjar totes les persones que hi treballen. Segurament que moltes més, si hi pensessin, podrien dedicar-hi un temps. Recordeu aquell principi: la felicitat pròpia es troba quan hom cerca la felicitat dels altres. Perquè, com deia Jesús, «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35).