No és que estigui interessat a fer d’apuntador del Quim i el Pedro. (Segons el Virgili, aquest apuntador és la traducció al català de «mamporrero». De res). Tampoc m’ha agafat un atac sobtat d’interès per la política estatal, nacional, internacional o municipal, perquè ja no sé com s’ha d’anomenar la mesa. Jo li diria la mesa d’Ikea, perquè segur que al final necessitarem un croquis i una clau Allen per acabar de muntar-la. Realment el que m’agrada és viure bé. Quan he sentit Palau de Pedralbes he salivat com el gos de Pavlov i m’he imaginat càterings amb gambes de Palamós, tòfona amb angules i caviar amb carquinyolis. Dormiria a l’hotel Fairmont Campechano’s, des d’on podria anar caminant al palau cada dia Diagonal avall. Portaria un patinet d’aquests moderns, elèctrics, amb un pal amb una bandera espanyola a la dreta i una senyera a l’esquerra. El massatgista del Barça vindria cada nit des de la Masia a fer-me fregues als peus. Sí, sí, sóc el mediador ideal entre els dos presidents. Tinc el cor socialista, el fetge independentista i la butxaca de periodista. Ideal parelles.
Però, clar, com que sóc autònom, hauríem de parlar de com es pagaria això. Quan cobra un mediador? He trucat a les Nacions Unides i diuen que no tenen una tarifa establerta. Per exemple, el secretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, conegut per haver aconseguit que es poguessin obrir basars xinesos a Rússia, s’ho emportava tot en ulleres i perruquers. D’altres, com Aitor Esteban, amb un entrecot i un tractor ja en tenen prou. Però la pitjor competència és Pablo Iglesias que per deu paquets de bolquers i la temporada complerta de Joc de Trons en DVD, els fa un complert.