No sé en quin moment de la vida vam començar a deglutir menjars estranys sense preguntar-nos si al país d’origen compleix amb els drets humans, emeten Co2 o ballen polca. Recordo el primer menjar que vaig fer que no era llom amb patates. Va ser l’any IV aC (abans de la Constitució), allà pel 1974 a un Frankfurt de la plaça Corsini. Ja sé que ara estic donant un detall merdós, però després de veure diumenge a La Vanguardia un estudi que revela que els pingüins parlen com els humans. «Fi de la cita».
Amb l’amic Gago vam anar un dia a sopar a un japonès proper a la Rambla i en sortir va dir: «Ahora ya, de aquí directos a un restaurante a cenar». Però ara ja no cal que surtis, t’ho porten a casa. L’última moda de menjars exòtics són el Kebab i el Dürüm, que semblen components d’una bateria. Alguna vegada quan demano un «amb tot» em fa por que hi fiquin un Pegaso Comet.
Però el més sorprenent d’aquest món són els repartidors. Són éssers estranys, de gran vida interior, i que pugen cinc pisos amb el casc sense morir ofegats. La conversa amb ells és profunda: «Kebab».«Gracias». Aguanten estoics la bronca quan truquen a l’escala B en comptes de l’A els respon un matrimoni d’octogenaris que se’n van al llit a les nou i són de Convergència. Ja sabem que els de CiU sempre sopen pa amb tomàquet, no com aquests moderns de JxCat que fan dejú intermitent i ja no sopen. Els repartidors són éssers estranys, sí, però no ràpids. Si demanes un kebab dissabte al vespre, probablement, t’arribarà per la missa dominical. Per això, quan fas la comanda recorda resar-li a Fra Juníper Serra, el patró dels repartidors de pollastre fregit del KFC d’Amèrica.